20 de abril de 2019
20.04.2019
Regió7

El mar ho sap

20.04.2019 | 00:42
El mar ho sap

La Setmana Santa encadena dies buits i dies plens. Jo els visc pintats de gris i blau. Gris del cel que a voltes amenaça pluja; blau del mar que em sorprèn sempre que el miro. Aquest parèntesi festiu que ens obre camí cap a l'estiu no acabarà en un dimarts anodí, de tornada a la rutina. S'allargassarà vint-i-quatre hores gràcies a la festivitat de Sant Jordi, un regal per als que no som llibreters ni hem de muntar paradeta al car-rer. Sant Jordi és un dia de reconciliació amb la vida. O amb un mateix. Si l'hivern ha estat gèlid i l'arribada de la primavera no ens ha escalfat prou, dimarts podem provar d'encaixar en el present –sigui cruel, hostil o avorrit. És força inútil cuirassar-se i immunitzar-se a l'alegria col·lectiva. Fa mal, més mal que bé. És preferible, em sembla, llimar les pròpies arestes.


Les paraules impreses, històries escrites pacientment per professionals de l'escriptura, ompliran les ciutats esperant el lector i la lectora perfectes. Perquè el destinatari ideal existeix. Tots tenim un llibre –com a mínim. L'aventura és trobar-lo. Com passa amb l'amor, esperar també és una forma de donar sentit a la vida. Jo avui espero davant del mar. Un estol d'ocells desfila per sobre la línia de l'horitzó. Dibuixa una ratlla negra discontínua que balla només per la bellesa de fer-ho. M'acompanyen les imatges de la catedral de Notre-Dame en flames mentre el mar, furiós, s'acosta als meus peus. Dues noies, abillades amb armilles salvavides, proven de dur mar endins una barca inflable. La primera fila d'onades les escup cap a la sorra una vegada i una altra. Elles persisteixen i se'n surten. Deuen estar esgotades, penso. Tantes barques que s'endinsen i tantes d'altres que miren d'arribar a la costa. Destins antagònics.


Observo el mar a una distància prudencial. Només vull estar amb ell sense tocar-lo. És un diàleg sense paraules. Jo em deixo gronxar pel seu moviment ensordidor i ell –imagino– descobreix alguna cosa nova de mi cada vegada que se m'acosta i retrocedeix. Successió de dies buits i dies plens d'activitats, aquests, de Setmana Santa. Estones de no fer res. De només ser-hi. Estones en les quals tinc la certesa que visc molt, que visc més, que ho visc tot. No sé què quedarà d'aquest temps fet de presència. Potser només aquest article i el record del llibre que m'acompanya, Creix un arbre a Brooklyn, publicat el 1943 per Betty Smith, i que llegeixo en una traducció del 2018 de Josep Alemany. En la solapa de l'edició, on s'escriuen quatre ratlles de l'autora, s'explica que aquesta novel·la va ser el punt de partida del seu èxit. Quan els periodistes li preguntaven si Creix un arbre a Brooklyn era un text autobiogràfic, sovint contestava que aquí explicava la seva vida tal com hauria d'haver estat, no tal com ha estat realment.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.