Vint-i-set hores, 13 minuts i 20 segons. És el temps que Paul Solomon va tardar a desplaçar-se cent metres. Millorava en 13 hores més l'anterior millor marca de lentitud, en mans del monjo Lobsang Lemur. No busquin informació per internet. No en trobaran. Les curses de lentitud no només van en direcció contrària a les de velocitat sinó que defugen com la pesta l'entorn que ha dut a pensar que fer les coses en menys temps es l'única o la millor opció. Per establir el nou record, Solomon va alentir els seus moviments fins a aconseguir moure's només un mil·límetre per segon, de mitjana. Una dificultat afegida és que, com es tractava d'una cursa, la normativa establia que la immobilitat era motiu de desqualificació. Càmeres ultralentes certificaven el moviment constant del cos. La dificultat de moure's lentament és infinitament superior a la de fer-ho ràpid.
De fet, infinitament és una paraula ràpida i per això ressalta que estigui mal emprada aquí. Seria molt millor dir que resulta molt més complex, més dificultós, i que requereix més disciplina perquè implica un munt d'aspectes per aconseguir-ho que van molt més enllà de moure's ràpid. Cal arribar a dividir els segons com si fossin àtoms per entrar en una dimensió diferent en la qual fins ara només vivien les valls i les muntanyes, però que cada cop resulta més imprescindible valorar.
