És un monestir de l'alt Berguedà, al terme municipal de la Pobla de Lillet, el primer document existent data del 833, on s'acredita la consagració de l'església en el castell anomenat Castrum Liliettum, a càrrec del bisbe Sisebut II de la Seu. L'església romànica és del segle XII i novament fou consagrada el 1397 després de les reformes gòtiques i el 1573 quan es reconstruí després dels terratrèmols que la malmeteren.
Al costat de l'església es constituí una comunitat canònica aquisgranesa; és a dir, un grup de canonges que seguien la regla aprovada pel concili d'Aquisgrà del 816, clergues amb un caire monàstic que podien estar al front d'una parròquia i sense haver de renunciar a mantenir béns privats. Després se'n feu càrrec l'orde de Sant Agustí i assolí una gran expansió en els segles XII i XIII, fins a la seva secularització el 1592, moment en què el paborde (títol que rebia el canonge que regia la comunitat) passà a ser rector però conservant la denominació de paborde fins al segle XIX, i els canonges es convertiren en preveres regulars.
Santa Maria de Lillet fou parròquia de tota la vall fins al segle XIX però amb una important pèrdua de feligresos i dominis eclesials l'any 1356, quan l'església de Sant Antoni es va convertir en parròquia, dintre de la nova vila emmurallada de la Pobla de Lillet. El 1936 fou incendiada i, actualment, es troba en període consolidació i recuperació.
L'església, de considerables dimensions, és d'una sola nau amb planta de creu llatina, coberta de volta, i tres absis semicirculars, dels quals només se'n conserven dos; el central està cobert per volta amb quart d'esfera. S'intueix que la confluència de la nau amb el transsepte estava coronada per una cúpula acabada en cimbori, amb columnes adossades als pilars de descàrrega. De fet, la visita a Santa Maria de Lillet és un viatge a través dels estils dels seus murs i dels elements arquitectònics que ens parlen del preromànic amb les restes d'una absidiola, el romànic de la nau central dels segles XI i XII, el gòtic en el creuer nord del segle XIV, el classicisme i el barroc amb columnes de tosca i capitells de guix dels segles XVI a XVIII. Cal esmentar la porta gòtica del braç nord del transsepte, amb tres arquivoltes, impostes i uns capitells de rostres humans, erosionats pels segles, que només deixen entreveure uns trets molts subtils de les persones que representen, com condemnades a veure-ho tot i no poder-ne dir res.
Aquest cenobi constitueix una perfecta simbiosi entre la matèria i l'esperit, aixecant-se inesperadament del terra com si volgués ser l'oració de la natura sumada a la dels éssers humans. On el temple té una atmosfera permanent de solemnitat, sospesa en la nau i el transsepte, com les notes greus, esglaonades i a l'uníson d'un càntic gregorià, o l'eco, encara present, de les vespres agustinianes, aquelles que encarnen a la perfecció el seu lema: «Anima una et cor unum in Deum» («Un sol cor i una sola ànima en Déu»).
El claustre és una de les joies del monestir, de planta quadrada, amb dos pisos i quatre arcades cadascuna de les parts, com si els seus edificadors volguessin recordar els quatre evangelistes canònics, Marc, Lluc, Mateu i Joan, com a fedataris de la Bona Nova, o el mateix nombre que, per a la destrucció del món, cita l'Apocalipsi: guerra, fam, pesta i mort, els quatre rius del Paradís que representaven els punts cardinals, les quatre dimensions que conformen l'eternitat i la plenitud, és a dir, l'espai tridimensional més el temps, i a la vegada els quatre elements clàssics de: terra, aire, aigua i foc.
L'herbam ha colonitzat les juntes de les pedres i els passadissos del claustre i mentre s'aboquen des dels acoblaments i les esquerdes dels blocs petris reivindiquen la seva oportunitat en aquest reialme de buidor, curull dels records eteris de temps pretèrits.
Aquest claustre, quadrat perfecte, és un testimoni dels passos perduts dels seus residents, cabòries mundanes transmutades per la vida contemplativa en rosaris mussitats giravoltant la seva quadratura; distribuïdor per a les estances monacals i el nucli central de la convivència del monestir; ara, a cel obert, on la volta no suporta res llevat dels estels que s'hi volen bressolar i la lluna que s'hi passeja en un silenci de clausura cartoixana. És com si el firmament brindés el seu mantell blau per aixoplugar el que la runa ha desemparat.
Tant de bo el Crist en Majestat de Santa Maria de Lillet, que ara sojorna a l'església parroquial de la Pobla de Lillet, una talla de fusta policromada del segle XII i un gran tresor de la imatgeria de bellesa excepcional, faci el miracle d'abraçar tots els poblatans, berguedans i ciutadania en general que l'invoquen com el lladre bo: «Recorda't de mi quan arribis al teu regne!».
