Com cada matí quan es lleva, l'home es dutxa i s'afaita, s'esbandeix les restes de sabó de la cara i es neteja les orelles amb un bastonet higiènic. Però vet aquí que el cotó de la punta es desprèn i li tapona el conducte auditiu. L'home intenta en va de repescar-lo amb l'ajuda d'unes pinces. Indecís sobre què fer -no li fa mal, però ha deixat de sentir-hi de l'orella esquerra i, si parla, el cap li ressona, com dins d'una campana-, resol arribar-se fins al servei d'urgències. El metge de guàrdia, després de practicar-li una otoscòpia, informa el pacient que aquell centre clínic no disposa de l'instrumental adequat i que, a més a més, en ser diumenge, no hi ha cap otorrino de guàrdia ni en aquell centre ni en cap altre centre hospitalari de la ciutat. Per la qual cosa, l'home surt d'urgències un parell d'hores després d'haver-hi entrat amb un informe on consten el diagnòstic, cos estrany a l'orella, i una sol·licitud de valoració per part del servei d'otorrinolaringologia de l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona, l'únic que, pel que sembla, està en disposició d'atendre les urgències d'oïda en dies festius en un radi de setanta quilòmetres a la rodona. En el camí de tornada a casa, novament indecís i neguitós, l'home saluda una amiga coneguda d'anys, que se li ofereix per mirar de fer-hi alguna cosa. No és pas que ella sigui otorrino o infermera, però fa ganxet. I és amb una agulla de fer ganxet que la Josefina aconsegueix, amb un gest senzill i precís, gairebé imperceptible, extreure el cos estrany d'aquell cos encara més estrany i confós. L'home s'acomiada de la bona samaritana feliç i agraït, amb el pensament nostàlgic d'un temps en què, mancats de moltes seguretats i de tants recursos actuals, la gent no se sentia tan vulnerable, com ell avui.
