Et lleves a la mateixa hora de sempre. És laborable. Treus el cap per la finestra de l'habitació i el dia és aparentment normal. Els núvols no s'han orquestrat per dibuixar un cor al cel, ni les flors del lilà del carrer fan més olor que ahir, ni t'espera cap regal sorpresa a la porta de casa embolcallat amb cel·lofana i una llaçada de rècord Guinness. Avui fas anys i el món continua girant com si res. Quantes persones deuen fer anys, també, en aquest dia? Quantes decidiran néixer avui o ho faran fruit d'un part programat? Quantes marxaran per sempre? Fas anys i s'espera de tu que ho celebris, que estiguis content. Molt content. Els que t'estimen et necessiten satisfet. Amb el que tens. Amb el que ets. És per pur egoisme, ja ho saps. Les teves frustracions augmenten les dels altres. No esbufeguis. Tothom voldria ser més del que és i ens mentim pietosament. Per autocomplaença. Per supervivència.

Trobar la cura del càncer, solucionar conflictes endèmics, fer alguna cosa transcendental sí que justifica una vida. Però la majoria de nosaltres tenim vides normals. Vides normals en un dia normal, tan normal i tan bonic com avui, de final de primavera, d'aquells que conviden a enamorar-te de nou del cafè al bar de sempre, de la trucada improvisada, de l'abraçada que t'arriba a un lloc imprecís però que notes real. Potser no és casual que naixessis en un dia així de fa un grapat d'anys. Feia sol, pluja, núvols? Estaria bé saber com era el món quan hi vam aparèixer.

No és el mateix fer un any, que nou, que setze, que divuit, que vint-i-set, que quaranta, que cinquanta. És clar que no recordes què senties quan tenies un any, però n'has vist fotos i tens ben present la infantesa dels teus fills. Totes les criatures humanes, més o menys, fan el mateix. Créixer és un procés imparable. Tens un fill i brama perquè té gana i no t'adones del temps que passa entre el primer bram i l'últim, el que et dispara per reclamar-te que li compris un mòbil. Entenc la sensació, a voltes incòmoda, de creure que no fas res més que mirar com creixen els altres. Tot va de pressa. I, cada any, l'acceleració augmenta: els petits volen fer-se grans perquè són apassionadament inconscients i els grans pitjarien el fre per viure la passió amb plena consciència.

Tens una llarga suma de temps. Vida gastada. Vida pendent. Vida que vindrà i ja està. Brindem. Bufem espelmes -no t'encantis que després en regalima la cera sobre el pastís. Celebrem-ho. Els anys, al capdavall, són pur convencionalisme. Hi ha moltes ànimes joves atrapades en cossos envellits. No t'atabalis amb els números. Els números són lletres. Tu sempre has estat de lletres. I les lletres que compons, les paraules que dius, són atemporals. Has après a fer trampes al calendari. Avui fas anys i el món encara continua girant.