Encara estem tots a la recerca dels qualificatius precisos per definir les alcaldies repartides més enllà de les nomenclatures tradicionals. De moment, les anomenem compartides, i també ha aparegut el mot alternants per aquesta forma de governació relativament nova. El líder del partit que estarà en espera del seu torn en algun moment del mandat de quatre anys, no se'l pot denominar el tradicional de tinent d'alcalde. No li quadra. És el legal però té una altra concepció. De fet, des de Madrid i altres indrets comença a fer fortuna «vicealcalde». Acabarà consolidant-se. A Manresa li encaixa al republicà Aloy en el torn que li cedirà Junyent l'any que ve. Fins ara era una solució que anava apareixent amb timidesa, de forma molt excepcional i en pobles petits. Permet governar allà on les majories a mans d'una sola candidatura queden insuficients. Si s'uneixen el primer i segon partit en resultats electorals, com és el cas, se'n conforma una de molt contundent, a vegades amb una oposició numèricament feble, tal com serà a la capital bagenca. En situacions anteriors (vegeu els casos d'Artés o Navàs) el repartiment era per dos anys cadascun i deixant els últims per al partit més votat. És un concepte avalat per tots els politòlegs que permet capitalitzar els èxits (o els fracassos) al moment d'optar a revalidar el càrrec. La fórmula manresana presenta una novetat remarcable: un any per al segon i tres per al primer. Sembla com si Valentí Junyent necessiti un període extra per decidir el seu futur allunyat de la sala de plens de Manresa.
Som en una època de lideratges líquids o directament eteris. Els votants reparteixen les seves preferències i tothom parla a tothora de la renovació en els càr-recs, la qual cosa pot ser intrínsecament bona, però no sempre. El cas de la CUP és ben paradigmàtic: les seves normes internes generen una gran rotació de diputats i regidors que acaben pagant car a quasi totes les urnes. Encara avui, els lideratges és tenen en compte com un valor per part dels votants. Cal tenir en consideració d'on venim: en els primers moments democràtics s'obtenien unes majories absolutíssimes per part d'uns homenots (era quan només hi havia mascles alfa al poder) que les exercien durant anys i més anys. Alguns enganxaven el cul a la cadira de vellut i no hi havia forma de remoure'ls. D'aquella situació no desitjable hem evolucionat a l'altra banda del pèndol. Les conseqüències eren unes altres i les cuites tremendes: hi havia mocions de censura amb trànsfuga, escàndol i alguna altra opció poc regular. Quan el líder local s'enrocava, deixava d'escoltar els seus (i els altres) i començava a mostrar algun tic de petit tirà local. O els seus es cansaven d'esperar en segon terme. Cal recordar qui manava de debò en aquells temps: en Jordi Pujol, el qual va exercir aquestes fórmules diguem-ne expansives de poder que marcaven tendència. Tenia imitadors pertot arreu, encara que ara ningú se'n recordi ara.
Faig un salt en el temps i retorno al rabiós present. Ernest Maragall va oferir a Colau ser co-alcaldessa de Barcelona hores abans que un Valls deslligat tingués un dels seus moments de glòria efímera, ara catalana, abans francesa. Ni les cambres de comerç se salven dels tempos nous. La de Manresa estarà presidida per primera vegada per una dona. La de Barcelona, la més gran de totes i amb tentacles per bona parta de la Catalunya Central, opta per la paritat i la compartició de la presidència. Primer un home, després una dona. S'han acabat els lideratges incontestables i rotunds. Sembla que tothom pot manar. Mirarem de trobar el nom que hi encaixi abans que tot plegat passi de moda.
