No és normal que, després de quaranta anys d'ajuntaments democràtics berguedans, la cosa que ens posa al mapa i a la qual s'associa més Berga fora de la vila -la Patum, segons els estudis de màrqueting-, no disposi d'un espai de referència a la ciutat des d'on es vetlli per la seva imatge i es treballi per a la seva difusió i promoció exterior.
I no és normal que la tradició més estimada pels berguedans no tingui unes instal·lacions adequades per a preservar tots els seus elements, fer-ne el manteniment i restaurar les peces malmeses.
No és normal, tampoc, que la festa que ha aconseguit ser declarada per la Generalitat de Catalunya Festa Patrimonial d'interès nacional (36 anys enrere) i proclamada «Obra Mestra del Patrimoni Immaterial de la Humanitat» per la UNESCO (ja fa 14 anys!), no disposi d'un equipament que la dignifiqui i faci honor a les distincions rebudes, alhora que hostatgi un centre d'estudis al seu voltant.
No és normal, igualment, que l'atractiu que porta milers de persones a Berga continuadament, no estigui en condicions de ser mostrat i explicat als visitants durant tot l'any en un museu com cal -els visitants ara marxen decebuts i sense entendre res. Si fóssim als Estats Units, Berga seria una ciutat temàtica; no cal arribar a tant, és clar, però tampoc és admissible amagar la nostra joia més preuada.
Finalment, no és normal que una celebració que mou tanta gent per a fer-la possible no tingui una seu social on es reuneixi el seu Patronat, on es puguin trobar les comparses i on es respiri ambient patumaire per les quatre parets.
En resum, no és normal que a Berga no hi hagi encara, a hores d'ara, un Centre d'Interpretació-Casa de la Patum que pugui acomplir totes aquestes funcions. L'existència d'un tal equipament és una necessitat evident.
I inajornable. Perquè l'estat deficient de l'edifici de l'Hospital Vell (on es guardaven fins ara els tresors patumaires), que posa en perill la conservació de la imatgeria, ens obliga a plantejar-nos d'una vegada què fem, alhora que ens ofereix l'oportunitat de rectificar tants anys d'omissions. Ara no es tracta de lamentar-se pel temps pedut i pels diners esmerçats en projectes que no hauran tingut cap utilitat, ni de buscar culpables polítics (al capdavall, els berguedans han consentit que les coses anessin així, i no hi ha hagut una demanda social prou forta com per a fer reaccionar els electes locals), sinó de posar fil a l'agulla sense dilació.
El que cal ara és prendre decisions i passar a l'acció. Encara que sigui -resultarà inevitable- plantejar-se primer una actuació a curt termini per sortir del pas, i després una altra de més ambiciosa i definitiva a mitjà-llarg termini. Per a la primera, d'espais disponibles n'hi ha diversos, i d'elements aprofitables per a bastir una proposta atractiva i de prou gruix (que justifiqui una visita a Berga) també en tenim molts. Per a la segona -que s'hauria de començar a treballar en paral·lel a la primera i des d'ara mateix-, l'únic lloc adequat és l'entorn de la plaça de Sant Pere, i haurà de ser un projecte ambiciós en què s'impliqui tota la ciutat.
