Per als que ja comencem a tenir una certa edat, les foguerades de la revetlla de Sant Joan (abans en dèiem verbena) ens han deixat el record d'una nit màgica, ara llunyana en el temps, però molt viva en la memòria. Eren temps amb molts carrers per asfaltar, empedrats o de terra, on cada cruïlla o placeta eren aptes per encendre-hi un bon foc, amb la llenya i els mobles vells que els nanos arreplegàvem anant de casa en casa. Els focs de Sant Joan assenyalaven no solament l'arribada de l'estiu, sinó l'inici d'unes llargues vacances per als escolars, la majoria dels quals passaven l'estiu a ciutat, sense altres distraccions que la piscina municipal, els jocs de carrer i els deberes d'estiu. N'hi havia que, a més a més, havien de tenir cura dels germans petits mentre els pares treballaven, acompanyaven l'avi a l'hort o l'àvia a comprar, o ajudaven la mare a triar pèsols. O també ens enfilàvem a les moreres i n'arrencàvem fulles per criar els cucs de seda, cercàvem cuques de llum quan era fosc i intentàvem imitar les noies, que saltaven a corda. Un noi o una noia d'avui dia es faria creus de com podíem passar tot un estiu sense mòbil i no avorrir-nos. Sense mòbil, sense internet i quasi sense televisió. Algun company hi havia que en tenia, de televisor, però ens hi avorríem. Al cap d'una estona de badar davant la pantalla en blanc i negre i cansats de fer l'estaquirot, n'hi havia prou que algú proposés algun joc per deixar el xèrif amb el rifle a mig disparar o un tren desfrenat a punt de descarrilar i caure daltabaix del pont. Fent ara un exercici de ficció en relació amb el passat, no m'és fàcil imaginar-me aquells estius dels anys seixanta poblats de mar-recs encastats als mòbils com un eixam de mosques, mentre els núvols van passant, els jocs es marceixen al fons de l'armari i les cuques de llum ja no brillen per a ningú.
