La unitat d'acció de tots els partits independentisme és una aspiració lògica, legítima i absolutament generalitzada entre la immensa majoria dels seus votants. Però malgrat que, teòricament, la unitat és assumida i defensada també per totes les formacions polítiques que propugnen la independència i la república, a la pràctica la voluntat unitària naufraga sovint quan es tracta de constituir governs municipals, comarcals o les diputacions. A nivell local -sobretot en municipis petits- la coneixença directa de les persones pot passar al davant de les sigles dels partits que formalment representen. Però pel que fa als municipis grans del país, els consells comarcals o les diputacions, la personalitat individual no és gaire determinant i la representació política té el paper principal. Ja no es tracta de votar la Maria o el Joan, una veïna o un veí que veiem cada dia, sinó a favor d'unes persones que actuaran en nom d'aquest partit o d'aquell altre. Per tant, des d'un punt de vista independentista, sembla del tot lògic resistir-se a donar suport polític als que van actuar i seguiran actuant seguint les directrius dels partits que van implantar el 155. A la pràctica, aquesta línia vermella tan absolutament lògica, ha estat traspassada tant per JxCat com per ERC, amb retrets i desqualificacions mutus.

Aquesta situació és del tot negativa. I per això els votants d'aquestes formacions no ho entenen gens. No s'expliquen perquè no s'arriba a acords fonamentalment dins de l'àmbit independentista.. No veuen clar, per exemple, quin benefici polític es pot treure de governar un determinat ajuntament o institució en coalició amb el PSC, que va ser un dels membres del clan del 155. I es pregunten com es pot prescindir del fet que aviat farà fos anys que hi ha presos polítics en presó preventiva i membres del govern català legítim a l'exili, acusats injustament i en greu perill de seguir empresonats o exiliats per molts anys. Com pot ser, doncs, que se signin acords amb els que ho van promoure i que encara mantenen les acusacions? Ja se sap que en política pot passar de tot. Però és clar que tant el desacord constant entre les formacions independentistes com els seus pactes amb membres del clan del 155 són difícils de pair i de justificar. La política és certament una activitat complexa però també té uns límits ètics que no s'haurien de sobrepassar mai.

Justament aquest dimecres va fer 9 anys de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 convocada per Òmnium Cultural després de la gran retallada de l'Estatut de 2006. Un bon exemple de la importància de la unitat amb què es va plantejar la reacció a l'alteració radical d'un estatut que ja havia estat acceptat pel Parlament de Catalunya i pel mateix Congrés de Diputats i aprovat, a més, en referèndum. Però el Tribunal Constitucional, després de deliberar quatre anys, va desnaturalitzar-lo definitivament. La resposta unitària va ser una manifestació mai vista de més d'un milió de persones amb un lema contundent: «Som una nació. Nosaltres decidim». Ja fa 9 anys. La unitat, que no hauríem de perdre de cap manera, va fer possible llavors de començar un camí, que encara no s'ha acabat. Un camí que precisament ara la falta d'unitat entrebanca i fa més difícil.