No estem preparats per acomiadar-nos entre nosaltres. Si ens hi fixem, les expressions emprades quan ens acomiadem d'algú són algunes com «a reveure», «ens veurem demà», «fins aviat»... El nostre llenguatge no ens permet acceptar el comiat com una fase natural de la vida, sinó que ens dona l'esperança d'una nova trobada.
Aquest fet ens porta directament a l'enyorament. Un ésser estimat se'n va 10 dies de vacances i quan marxa li dius: «que et vagi molt bé, ens veurem dimarts, quan tornis». Immediatament, el nostre cervell espera amb candeletes que arribi l'esperat dimarts per tornar a veure aquesta persona. Però per combatre l'enyorança, que no deixa de ser un sentiment natural però que pot ser perjudicial a l'hora de gaudir del dia a dia, crec que primer cal acceptar l'acomiadament, en totes les facetes i situacions en què se'ns pot presentar al llarg de la nostra vida. Amb tot, el comiat i el sentiment d'enyorament que produeix té la seva part positiva. Esperes amb tantes ganes que arribi aquell dimarts, que quan hi ets sembla que res no pot anar malament. Els aeroports són els millors testimonis de les dues cares del comiat. He de reconèixer que, quan vaig a un aeroport, m'encurioseix veure com en un cantó hi ha llàgrimes, que dies, setmanes o mesos després es converteixen en la més esperada de les abraçades.
