El que avui és un hotel turístic de quatre estrelles a Tallinn, anomenat oficialment Sokos Viru, va ser construït l'any 1972 per les autoritats soviètiques. Conserva situat al pis número 23 l'Agència d'Espionatge Soviètica del KGB, que també ocupava els pisos dos i tres de l'edifici, encara avui inutilitzats. Fins i tot a la guia «Estònia, Letònia i Lituània» de Lonely Planet, s'especifica que era l'únic lloc on els turistes podien allotjar-se a la ciutat, amb la clara intenció governamental de vigilar-los i evitar el contacte amb els ciutadans. Amb els balcons i les finestres tancades, el gratacels era ocupat per Intourist, l'agència turística de la Unió Soviètica que s'havia creat el 1929. Tot i la discreció generalitzada, es poden visitar les instal·lacions, amb reserva prèvia, amb guia en anglès. Amb normes molt estrictes, Intourist donava feina a 1.067 persones més algunes de voluntàries que tenien la missió de controlar i obtenir informació de taxistes i treballadors diversos que interactuaven amb els turistes, dels quals normalment tenien bones referències. A l'hotel s'hi feien representacions de teatre de varietés, o xou de varietats, per a estrangers fins a les tres de la matinada, amb tabac i licors de qualitat. Hi participaven figures internacionals americanes com Elisabeth Taylor o l'astronauta Neil Armstrong, que ajudaven al règim comunista a obtenir dòlars i marcs d'una manera fàcil.

Els soviètics van arribar a tenir 20.000 soldats a Tallinn, on s'entrenaven diàriament en un ambient d'alerta màxima, amb màscares de gas, perquè tenien la certesa que la població els podia atacar en qualsevol moment. Entre 1944 i 1956, els independentistes Germans del Bosc van combatre l'ocupació. L'any 1980 moria assassinat el darrer guerriller, Oskar Lillenurm. Els ocupants van deixar el país el 1991, i en una sola nit van abandonar tota la planta 23 de l'hotel. Es conserva l'habitació original on tres espies es passaven el dia gravant els visitants de 70 de les habitacions, així com la segona i la tercera plantes, des d'on també s'espiava els sospitosos, amb forats a la part dels lavabos o mitjançant una X a les taules del restaurant on menjaven, l'ús de cendrers amb micròfons incorporats, o fins i tot moneders amb bombes de colors a l'interior com a esquer per als treballadors, per veure si tenien intenció de robar. Es conserven dos telèfons, un de vermell amb línia directa a Moscou i el blanc, ple de metall que no deixava passar les ones. En canvi, segons la guia especialitzada, no és cert, malgrat que s'hagi publicat, que hi hagués micròfons al paper del vàter. Tres anys més tard, el 1994, es van trobar encara molts micròfons amagats a les saunes, càmeres i antenes originals.

Van deixar proves de la seva manipulació informativa, per exemple, en dos exemplars del diari Noorte Hääl, on es reproduïa un mateix article de Bréjnev i Andrópov, però canviant-ne les fotografies. També es poden observar imatges de dones grans que exercien d'espies encobertes, amb una doble finalitat: denunciar els crítics al règim, però també intentar evitar els negocis en negre, ja que volien impedir la creació d'un mercat submergit. EL KGB disposava de quatre locals a la ciutat en època de la seva màxima esplendor. A més de l'hotel esmentat, tenia el centre d'operacions al número 59 del carrer PIKK, com recorda una placa actual a la paret on s'explica que l'edifici fou habilitat com a caserna de repressió de l'ocupació soviètica que van patir milers d'estonians. Els baixos de l'edifici van ser tapiats de manera que els vianants no s'assabentessin de les tortures que s'hi practicaven. Una altra de les casernes era l'església de Sant Olaf, des d'on s'exercia espionatge radiofònic i es bloquejava Ràdio Hèlsinki. I en darrer terme, a la zona del port, hi havia (encara hi són en l'actualitat) quatre edificis blancs, ocupats en un 40% amb habitants d'origen rus, un dels quals també exercia funcions d'espionatge, segons la guia. Davant l'hotel Viru hi ha una estàtua que oficialment recorda la celebració dels Jocs Olímpics de Moscou del 1980, però en realitat l'autor feia referència a una enorme orella que sempre escolta: el KGB.