21 de setembre de 2019
21.09.2019

Veurem clar quin és l'adversari real?

20.09.2019 | 23:00

Què més es pot dir sobre el fracàs de la investidura de Pedro Sánchez? Segurament ja s'ha dit tot i de tots els colors. Per tant, renunciant a l'originalitat, només es poden subratllar alguns trets específics d'una candidatura que el seu promotor ni tan sols va atrevir-se a posar a votació. Aquest sol fet ja és revelador. Sánchez no va ser prou valent per plantar-se al congrés de diputats i enfrontar-se dialècticament amb els que no li volien donar suport. Va ser un més dels seus menyspreus habituals que parteixen de la premissa que tothom està equivocat. Tothom: dretes i esquerres, centristes –si és que en queda algun– espanyolistes o independentistes. Tant els que estan tips de la Constitució com els que s'hi amaguen al darrere. Tant els franquistes de sempre com els que se n'han tornat de fa poc. Tant els portaveus dels poders fàctics com els que propugnen la revolució. Tothom està equivocat excepte ell. Tothom ha jugat brut excepte ell. Tothom és un irresponsable excepte ell. Pedro Sánchez ha demanat suport a dreta i esquerra, però havia de ser gratuït i sense condicions. Segon ell, votar-li la investidura era un indiscutible deure patriòtic. I dir-li que no, ha estat, evidentment, torpedinar el progrés, malmetre la democràcia i allargar una crisi d'Estat, que només ell és capaç de resoldre.

Amb els anteriors plantejaments –basats en reclamar-ho tot dels altres sense oferir res de la seva part– Pedro Sánchez pot haver signat el seu propi declivi. Els militants i els votants del PSOE no deuen estar gaire satisfets. La majoria no deu entendre gens perquè no ha estat possible d'establir un govern de coalició amb Unidas-Podemos, al marge de la coneguda dificultat d'entesa personal entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias i de les discrepàncies respecte de Catalunya, que s'accentuaran inevitablement amb la propera sentència contra l'independentisme català. Sánchez ha tractat aquest tema com allò que va ser: un dels socis instigadors del 155, mostrant el mateix menyspreu als presos polítics i als exiliats que els partits de la dreta més reaccionària. I sense fer cas dels advertiments que li deuen arribar del PSC, que sap prou bé que quan el socialisme no treu bons resultats a Catalunya queda rebaixat substancialment el seu resultat global de tot l'Estat. Per tant, la perspectiva d'unes noves eleccions estatals poques setmanes després de la sentència del judici de la vergonya no són precisament engrescadores de cara a les possibilitats electorals de les restes cada cop més malmeses del PSC.

Però ja és sabut que una situació, per complicada que sigui, sempre ofereix possibilitats que cal saber aprofitar. La reacció a la sentència tindrà lloc ara en plena campanya electoral. Les formacions i entitats independentistes tenen aquesta vegada l'obligació absoluta d'accentuar els seus plantejaments unitaris i de no equivocar-se de contrincant o de competidor. No és qüestió de llista única, un debat que segurament ara no és el moment de tornar a obrir. Es tracta de veure més clar que mai que l'adversari real és el conjunt de grups polítics i de poders fàctics defensors del règim del 78 i disposats a aplicar altre cop el 155 per evitar sigui com sigui l'autodeterminació i la independència.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit