Ja tornem a ser en un moment d'atapeïment d'esdeveniments que són difícils de valorar perquè cadascun tapa els anteriors i n'impedeix la visió de conjunt. Ara, a final de setembre, hauríem d'estar pendents d'una sentència, que per tots els precedents coneguts serà injusta. I hauríem de dedicar els esforços més destacats a preparar les accions unitàries que cal emprendre. Però la covardia política del PSOE a l'hora d'enfrontar els veritables problemes de l'Estat va provocar el fracàs de la investidura de Pedro Sánchez i una nova convocatòria electoral. I és clar, la qüestió catalana n'ha estat l'excusa principal, fins al punt que el darrer comunicat del PSOE abans de la seva renúncia a formar govern es titulava justament «Por un gobierno progresista cuya estabilidad no dependa de las fuerzas independentistas catalanas». El dolent de la pel·lícula sempre és el mateix. No és estrany, doncs, que s'intenti atacar per terra, mar i aire. En això devia pensar el ministeri d'Interior en engegar l'operació policíaca de dilluns passat contra membres del CDR. Què volia, doncs, la Guàrdia Civil trucant altre cop de matinada? Volia, sobretot, fer por. Volia frenar la resposta cívica contra la sentència. I veient que democràticament l'Estat no pot guanyar la partida, tractava de fer empassar que l'independentisme és violent i que ETA i el terrorisme han reviscut a Catalunya. D'on prové, doncs, realment, la violència?
És exactament amb la mateixa barra i la mateixa mala intenció amb què va actuar Lorena Roldan, la digna successora d'Inés Arrimadas, que en el debat de política general al Parlament català va mostrar dimecres passat una foto de l'atemptat d'ETA a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic l'any 1991, com a exemple, va dir, del que pot tornar a passar amb les actituds violentes. I és que res no aniria tan bé al franquisme subjacent en molts òrgans de l'Estat com uns quants atemptats que poguessin ser atribuïts a l'independentisme català. Però no serà així, perquè el signe d'identitat més clar del moviment sobiranista és la seva no-violència radical. La violència pot ser vençuda per una violència més gran. Però la no-violència massiva, mantinguda amb serenitat i persistència, és impossible de batre. Per tant, com que a Catalunya no hi ha violència, algú sempre procura inventar-se-la, tal com ha passat tantes vegades. Per això hi ha presos polítics des de fa gairebé dos anys i set presos més des d'aquesta setmana.
I malgrat tot és evident que la repressió no servirà per fer desistir els partidaris de la república catalana del seu objectiu. Ja hi ha hagut notables reaccions ciutadanes -sempre pacífiques- contra les detencions recents. Però, a més, el Parlament català acaba d'adoptar una sèrie d'acords ben significatius: d'un banda reclama l'alliberament dels set nous presos polítics que dijous van entrar a presó. D'altra banda el Parlament demana la retirada de la Guàrdia Civil de Catalunya, es compromet a liderar una resposta institucional conjunta a la sentència, a exigir una amnistia si els presos polítics són condemnats i a donar suport a la desobediència civil i institucional en defensa dels drets polítics que han estat lesionats. Vaja, tota una sèrie de compromisos que per descomptat són ben lluny de la por i la paràlisi cívica que les noves detencions volien provocar.
