Dissabte passat es va inaugurar finalment -després d'un retard de més de tres anys: ens ho hauríem de fer mirar!- l'exposició «El tacte de la llum», dedicada al pintor Joan Ferrer. La mostra repassa l'obra i trajectòria de l'artista berguedà a través dels anys, i reuneix quadres i materials que difícilment podrem tornar a tenir a l'abast i junts. Val la pena, doncs, acostar-se a Berga (Convent de Sant Francesc) i gaudir d'un dels nostres pintors més importants.
Segurament, a molts, el nom de Joan Ferrer no els dirà res. I és que personatges com ell són massa desconeguts malgrat la seva vàlua, cosa que hauria de fer-nos preguntar: viure i/o treballar a la Catalunya Central pot suposar un inconvenient per a la projecció del talent «local»?
D'una banda, és natural que si un és lluny del «rovell de l'ou» de qualsevol sector, en pagui un preu. No freqüentar els cercles especialitzats de Barcelona (i, encara més, d'altres ciutats internacionals) implica quedar fora dels circuits i xarxes de l'àmbit respectiu -en el cas de què parlem, el cultural i més en concret el de les arts plàstiques, però passa el mateix amb qualsevol disciplina: des dels esports fins al món econòmic, passant per la política o moltes especialitats professionals. Quants genis i persones notables no tenim aquí que, posats a la capital, brillarien més intensament, assaboririen més èxits i gaudirien de més oportunitats! Se m'acut una llista llarga de músics, literats, filòsofs, dissenyadors, gestors, restauradors, advocats?
Ara bé, aquest no és un obstacle insalvable, si un està disposat a fer un esforç extra per donar-se a conèixer i obtenir reconeixement (quelcom que, per cert, no ha estat mai una prioritat per a en Joan Ferrer). Alhora, les institucions de la Catalunya Central, així com les nacionals, també haurien de preveure mecanismes compensatoris per posar en valor el talent dels territoris «perifèrics». I els mitjans de comunicació (tant els d'aquí com els de Barcelona -si es creuen realment el país-) tenen igualment un paper a jugar en la visibilització de l'excel·lència que existeix a les nostres comarques; aquest mateix diari, el Regió7, fa una feina imprescindible, en aquest sentit.
Dit això, però, també és cert que per als inicis d'una carrera personal, el fet de residir en poblacions petites pot resultar facilitador a l'hora de fer les primeres passes, de la mateixa forma que, posteriorment, residir en viles com les nostres també comporta alguns avantatges (des de la inspiració dels artistes fins a les facilitats per entrenar-se dels practicants d'esports de muntanya o la disponibilitat de bons productes per als cuiners).
Debat a part és la vella qüestió de si és fàcil o no esdevenir profeta en la pròpia terra: la proximitat pot portar a no valorar prou la tasca de la gent «de casa», i les enveges i misèries humanes també poden interferir en l'apreciació de la qualitat de l'obra de veïns nostres, però afortunadament, a vegades també es fa justícia -com és el cas de l'exposició d'en Joan Ferrer.
En fi, que ser i exercir de berguedà, bagenc o solsoní no et resol la vida, però tampoc té per què significar cap condemna a l'ostracisme. Sobretot si deixem de sentir-nos i de comportar-nos com si fóssim de tercera divisió i ens reivindiquem.
