Església parroquial de Montclar, d'estil romànic, i datada del segle XII, a l'entorn d'una gran plaça, a partir de la qual es va fer el poble; mentre que, al davant del temple, hi trobem l'anomenat el Castell, altrament dit cal Sastret, una construcció d'elegant factura que ens parla d'un passat esplendorós que hi ha deixat la seva petja.
Amb Sant Martí de Montclar i la seva plaça tenim els dos ingredients indispensables per a la convivència a l'edat mitjana, l'església i el poble, a redós d'un espai de trobada, diàleg, comunicació i intercanvi de mercaderies; el cosmos espiritual i l'espai social i, no gaire lluny, a tocar del temple, el cementiri, però en l'accepció d'estadi temporal de dormitar i no pas com els grecs i romans que el designaven com a necròpolis, o ciutat dels morts. En la confessió cristiana, la mort és passatgera, com somiejar però amb els ulls clucs i el cos inert, sota terra, fins al dia en què soni la trompeta de la Resur-recció, tal com es pot llegir a la Carta als Corintis 15: 51-52.
El topònim Montclar apareix citat, per primera vegada, com a Monte Claro, a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà el 983. Mentre que l'església montclarenca de Sant Martí, depenent del bisbat d'Urgell, fou par-ròquia des dels seus inicis i la trobem esmentada el 1177, estant sota la protecció de l'orde militar del Temple el 1193, i convertint-se també en l'església del castell de Montclar el segle XIV.
L'estructura d'aquest temple és molt senzilla, una sola nau de planta rectangular, de ponent a llevant, on culmina en un absis semicircular, de la mateixa amplada que la nau i amb una única obertura de doble esqueixada, sota un arc de mig punt. No hi ha cap tipus d'ornamentació pròpia de romànic llombard, és únicament la pedra sobre pedra que aconsegueix el veritable encís, en les fileres artesanalment arrenglerades i la curvatura perfectament descrita com a una obra, concebuda i executada en la conjunció de l'amor humà que enlaira el sacrifici de la construcció per agradar Déu i l'amor diví que atorga la inspiració, guia la mà destra dels que l'executen i, per últim, es complau en aquesta prova de fe, d'esperança i de caritat.
Posteriorment, l'església fou reestructurada, incloent-hi a la manera de transsepte, dues capelles en el segle XVII i la sagristia en el segle XVIII; es remodelà la porta de migdia i, a la paret de ponent, el campanar d'espadanya es bastí en forma de torre quadrangular, coberta amb teulada en quatre vessants, d'una esveltesa i una solidesa que colpeixen especialment des de l'entrada oberta a la paret meridional, transmutada la curvatura romànica en la forma plana neoclàssica i, al capdamunt, el sentinella del campanar -fer-reny, adust i altiu-, amb una obertura alta i estreta, culminada per un arc de mig punt, orientada a migdia i llevant i amb dues obertures altes i estretes, culminades per un arc de mig punt a tramuntana i ponent, sota d'aquestes darrers n'hi ha una altra de doble esqueixada.
A l'interior d'aquesta església es conserven dos retaules barrocs, el major dedicat a sant Martí del segle XVIII, i el dedicat a la Mare de Déu del Roser de final del XVIII; mentre que n'hi ha un altre de neoclàssic a sant Isidre del segle XIX.
L'església de Sant Martí de Montclar ha estat sota els auspicis de l'orde militar del Temple a final del segle XII; patrimoni del comtat de Barcelona i, així, el rei Jaume I donà el lloc de Montclar a Pere de Berga el 1240; posteriorment Sibil·la de Pallars, comtessa de Mataplana, el retornà a la Corona el 1309: essent el rei Jaume II qui el cedí a Bernat de Mallorca abans del 1328. Amb tots aquests canvis de titularitat del lloc, d'anada i tornada de béns, de vendes i permutes, de donacions i cessions, únicament, es mantingué fidel el poble al seu temple i al seu patró sant Martí, que ni el bescanvià ni l'alienà per res ni per ningú.
