El 8 de setembre del 2017, amb la convocatòria del referèndum acabada de signar i en ple neguit per les conseqüències penals, vam escriure: «Si aquesta batalla la guanya l'independentisme, i Catalunya esdevé un estat efectivament sobirà, no caldrà patir per res de tot això, ja que governants, parlamentaris, funcionaris i particulars estaran fora de l'abast de la justícia espanyola. Si no és així, si no es proclama la independència, o no és efectiva, govern i justícia espanyols podrien ser implacables. En tots dos hi ha persones que en tenen moltes ganes».
Per desgràcia els fets van superar els temors. La independència no es va fer efectiva i els poders de l'Estat s'hi van tornar amb l'article 155, les detencions, i la querella per rebel·lió i sedició, la sentència de la qual està a punt de dictar-se. Quan es conegui, si és dura com s'espera, s'alçarà una reacció de protesta que pot anar des d'un enfilall de manifestacions tranquil·les, passant per una jornada de vaga general, fins a un intent seriós de col·lapsar Catalunya i «generar una situació de crisi generalitzada a l'Estat espanyol que es prolongarà en el temps», segons avisa l'organització Tsunami democràtic.
Fa dos anys portaven la iniciativa el Govern presidit per Carles Puigdemont i els grups sobiranistes del Parlament; ara el front institucional mostra una calculada retenció -per no facilitar les coses a un adversari carregat d'armes legals- i la resposta es prepara al carrer, fins i tot des d'una clandestinitat que recorda temps passats: de l'organització Tsunami en sabem que no mostra cares visibles, limita el coneixement entre els militants més compromesos i aïlla els diferents nivells organitzatius, com feien els partits il·legals sota el franquisme. O com va operar la xarxa que va portar i repartir les urnes de l'1 d'octubre. El dia de la sentència llançarà una consigna a través de les xarxes socials, i començarà la resposta, en principi concentrada a Barcelona.
Davant la incertesa torna a ser pertinent la reflexió de fa dos anys. Igual que llavors, si es produeix una reacció de gran abast, orientada a «generar una situació de crisi generalitzada», poden passar dues coses: que l'Estat no pugui resistir-la, abdiqui de la tossuderia i comenci una nova etapa, o que la resisteixi sense problemes, i llavors els seus poders tornaran a ser implacables a l'hora de passar comptes, perquè de persones que en tenen moltes ganes n'hi ha més ara que fa dos anys.
