No sé si vau veure el programa que va emetre TV3 dilluns passat. Portava per títol El suplent i consistia a posar en contacte un personatge famós amb una aula d'estudiants. En aquest cas, Antonio Díaz, El Mago Pop, que tornava al seu propi institut de Badia del Vallès i feia una suposada classe d'història a un grup de setze alumnes de batxillerat.
Se'n podrien treure unes quantes conclusions interessants, del programa, però jo voldria centrar-me només en un aspecte que em va semblar particularment significatiu: la llengua dels estudiants. Aquests nois i noies tenen com a llengua materna el castellà, almenys en la seva gran majoria, i tots ells van utilitzar aquesta llengua durant el programa. Segons sembla, els responsables de TV3 van dir que cadascun dels alumnes podia utilitzar la llengua que preferís. El que em va cridar l'atenció és que, sabent que aquest era un programa de la televisió catalana, ni un de sol, d'aquells nois i noies, que hem de suposar que han viscut en tots els casos l'experiència de la immersió lingüística, optés per la llengua catalana, encara que naturalment no li fos tan còmoda com la seva pròpia. Si fos veritat i fos real l'objectiu teòric que es proposa la immersió, és a dir, que tots els alumnes surtin del batxillerat amb un ple coneixement dels dos idiomes oficials, xoca que cap d'ells no utilitzés la llengua habitual de la televisió catalana.
I aquest és el nus de la qüestió. La immersió lingüística, un mètode realment ben pensat per atansar els nois i noies a tots dos idiomes -parlin el que parlin-, ha estat i encara continua sent l'objecte d'una campanya persistent, tenaç i abominable per part de la dreta espanyolista, que hi veu la mostra més flagrant del famós adoctrinament que segons ells es produeix a l'escola catalana i que, naturalment, estaria a l'origen de la gran expansió de l'independentisme entre nosaltres. Si haguéssim de creure el que diuen, els pobres nois castellanoparlants es veuen privats diàriament de la seva llengua, que és pràcticament inexistent a l'escola. La més petita i tímida presència del català, una llengua que és la pròpia del país i que per tant és de gran utilitat i conveniència per a tots els alumnes, és vista com un arraconament insuportable de la llengua castellana, minoritzada per una voluntat política.
El gran sarcasme és que tot això és una pura invenció i que, si alguna cosa caracteritza la realitat, és que la famosa immersió lingüística no funciona en un gran nombre de centres de secundària del país. La realitat, pura i crua, és que no solament és fals que el castellà quedi minoritzat, sinó que també ho és que els nois i noies castellanoparlants surtin de l'escola amb un domini raonable de la llengua catalana. Un domini, per exemple, que els permeti saltar tranquil·lament al català quan parlen davant de les càmeres de TV3 o que els faci possible que, quan vagin a buscar feina al mercat laboral de Catalunya, puguin competir amb les mateixes armes davant els nois i noies que tenen el català com a llengua materna. És a dir, la immersió no assoleix el seu objectiu, com ho demostren ja una colla d'estudis empírics, sigui per la metodologia que s'aplica, sigui per la resistència de determinats professors, sigui per falta d'una opció clara per part de la direcció del centre.
De les moltes ignomínies que hem de suportar els catalans en aquests temps que corren, aquesta no és pas la més petita de totes. I crec sincerament que el departament d'Ensenyament, sigui per por, per una prudència malentesa o per incapacitat, fa els ulls massa grossos davant de l'incompliment d'una legislació que, al cap i a la fi, a qui més ajudaria és als alumnes de les famílies nouvingudes.
