Qui més qui menys a tots ens agrada celebrar i compartir el nostre aniversari amb els de casa, els amics, la parella. Però no hi ha res més trist que haver de bufar les espelmes entre reixes i, a més a més, fer-ho sense cap espelma, perquè a la presó no és permès encendre foc. Als nostres presos i a les nostres preses no solament se'ls nega el dret a celebrar el pas del temps en llibertat, sinó que se'ls impedeix veure néixer i créixer els fills, envellir i morir els pares, abraçar les parelles sense haver de demanar dia i hora. Quants aniversaris plens d'absències, dolor i ignomínia. I malgrat tot, cada dia les bústies dels seus centres penitenciaris s'emplenen de cartes, postals i d'infinites mostres d'ànim, agraïment i solidaritat, com si cada dia hi hagués alguna cosa a celebrar. I quan se n'escau l'aniversari, en els seus pobles i ciutats s'organitzen sopars populars, concentracions i recitals: moments vibrants per al record, l'homenatge i la reivindicació. Entre els quatre murs de la presó, els nostres presos i les nostres preses també reben l'escalf dels companys de cel·la o de mòdul, i d'aquells bons funcionaris que, com ells i elles, treballen per un món millor. Res a veure amb aquells altres funcionaris judicials que, delerosos d'ascensos i condecoracions, feliciten amb interès llagoter l'aniversari dels alts togats perquè els convidin a compartir la festa i el pastís d'aniversari, aquell les espelmes del qual es reencenen, quan sembla que s'apaguen, atiades pels remordiments sense contrició. Quin d'aquests jutges després podrà dictar sentència contra qui escriu: «Avui en faig 44 i em faria molta il·lusió poder estar junts, sobretot amb la meva companya i els nois, però el meu lloc és a la presó, denunciant la injustícia: cap tristor, estimem-nos i seguim lluitant» (Jordi Cuixart, 22 d'abril de 2019) i mantenir la consciència neta.
