El cap dels guàrdies civils a Catalu-nya es va sincerar davant el llustrat auditori quan va anunciar que «ho tornarem a fer», referint-se a les actuacions passades, presents i futures contra «la pretesa revolució dels somriures» que, segons la seva opinió, s'ha convertit amb més facilitat de la desitjada en «un rictus» que «dissimula odi i mesquinesa capaç de generar dolor i sofriment». Només es devia privar de dir l'«elis, elis!» que li sortia de l'ànima en haver estat capaç de manllevar les paraules de Jordi Cuixart («ho tornarem a fer») i fotre-les pels morros als sobiranistes. Per les cares i els aplaudiments, pas que baixaran del burro els presents i els qui s'hi han afegit. Tots els gestos, les declaracions, les decisions anuncien el retorn a l'«ordeno y mando» de la dictadura. Així ho fa preveure l'actitud dels partits nacionalistes espanyols i el silenci de la Junta Electoral sobre el pronunciament polític del general. No és cap sorpresa tanta «neutralitat».

Aquesta setmana també havia estat diàfan el parlament del director general de la Policia Nacional, Francisco Pardo: la democràcia és «respectar i fer respectar la llei», va proclamar dilluns a Barcelona. Per a ell, la llibertat «no és fer el que es vol, sinó el que s'ha de fer» i que sense llei no hi ha «ni democràcia, ni pau ni convivència». Per això Franco va dictar la llei que li convenia per justificar el cop d'estat armat contra la República, que manté impunes els seus continuadors; Hitler es va valer de la llei feta a mida per imposar les seves atrocitats, Erdogan fa el mateix amb el poble kurd, que, en paraules del fake Trump, s'ho mereix perquè no va ajudar en el desembarcament de Normandia... Les polítiques dictatorials de sàtrapes com Stalin, Mussolini, Pinochet, Bolsonaro i els que es postulen per imitar-los es fonamenten en lleis que usen la democràcia com a coartada per a les seves imposicions, i no pas com a garantia i respecte pels drets fonamentals.

La concreció d'aquests pronunciaments públics sobre els conceptes de la llei, l'ordre, la llibertat, les obligacions, la defensa de la unitat ideològica/territorial i la prohibició de sortir-se dels marges «legals» serà la sentència Marchena que tothom anuncia per a demà, 14 d'octubre. A partir d'aquesta data i del que s'esdevindrà, caldrà afegir un nou concepte a la llista que configura i empara la «legalitat» del règim espanyol: la violència judicial. Sota aquest concepte s'aixoplugaran les noves lleis, o la reinterpretació de les vigents, que donaran el vistiplau a la persecució implacable, alliçonadora, venjativa dels qui s'atreveixin (pobres d'ells!) a qüestionar l'status quo de l'«¡España es una, y no cincuenta y una!»

La violència judicial s'evidenciarà en les penes imposades per uns fets no demostrats (digui el que digui el relat oficial), per l'esbiaix ideològic demostrat a l'hora de castigar la violència dels qui han arrencat llaços grocs i estelades, pel final que tindran les imputacions per violència policial l'1-O i, fins i tot, per com es gestionarà l'exaltació que es farà de Franco el dia que el desnonin del Valle de los Caídos, prior inclòs, disposat a desobeir els manaments judicials.

Res de nou en l'horitzó immediat, perquè fa temps que se'ls sent a venir.