L'Escanyapobres és el protagonista d'una novel·la sobre l'avarícia desmesurada escrita per Narcís Oller al segle XIX i situada en un ambient rural. A la societat capitalista actual els grans escanyapobres han passat a dir-se fons d'inversió i ni tan sols tenen rostre. Estenen els seus tentacles des de despatxos remots desnonant els més humils de les seves cases o espoliant països sencers. A menor escala hi ha també uns petits i mitjans escanyapobres que habiten entre nosaltres i que es fan dir empresaris però que no creen altra riquesa que la que acaparen en negre a base d'esprémer els més necessitats. Proliferen al sector de l'hostaleria, al de neteges i serveis, als petits tallers. Tenen gent sense assegurar o assegurats per la meitat de les hores que treballen, els mantenen en condicions indignes i els paguen sous de misèria. Tots en coneixem més d'un cas i desgraciadament hem acabat admetent-ho de facto com un mal menor inherent a l'economia de mercat. Però encara, de tant en tant, apareix alguna notícia que per la seva gravetat ens repugna d'una manera especial.
Fins ara en l'imaginari col·lectiu els treballs en règim de semi-esclavitud sempre queien lluny de les nostres fronteres. Ara hem descobert que en teníem alguns ben a prop. És així com sembla que han fet els diners els propietaris de l'empresa manresana Monserveis (fiscalment Solubages, S.L), que es dedica a tenir cura de les persones grans, i que ha estat rebent fons públics mentre cometia unes pràctiques que anaven molt més enllà d'aquelles que de vegades se'n diuen irregulars. Segons dades publicades per aquest diari, pagava 375 euros al mes per 60 hores setmanals a les treballadores que s'ocupaven dels serveis d'atenció als domicilis. Entre la seva plantilla n'hi havia 52 que no estaven donades d'alta a la Seguretat Social i 30 d'elles que eren immigrants sense papers a les quals es pressionava sota l'amenaça de ser expulsades del país; de la seva titulació ja no cal ni parlar-ne. Després al digital El Español vaig llegir una crònica detallada sobre aquest afer («El 'rey de los sin papeles' presumía de vivir a todo tren») on posava l'accent en el ritme de vida de la parella manresana que gestiona Solubages, nedant en una abundància obscena a base d'explotar les treballadores. Estic segur que hi haurà algun bon advocat que podrà demostrar que tot ha estat un malentès, n'estic totalment segur. Jo ja ho tinc clar abans del judici: em nego a creure que hi pugui haver gent tan miserable, sé que tant no és possible.
