El més alt dels tres infants tira primer. Agafa una capseta de cartró, semblant a un paquet de tabac, i la llença al seu davant. No hi ha res guixat al terra, però són prou espavilats per saltar a peu coix, de rajola en rajola, seguint una mena de joc imaginari que jo en deia la setmana i altres coneixen com la xarranca. Hauria pogut fer-ne una foto en comptes de descriure-us l'escena. Però són menors d'edat i encara que estiguin jugant a la via pública tenen dret a la imatge. Els pares podrien queixar-se -i amb raó- que qui soc jo per fotografiar els seus fills, que quin ús posterior en faré. I tampoc no pagava la pena. La fotografia, com la mirada, inevitablement altera l'escena. Però demaneu-vos què heu vist primer en aquesta contraportada: la foto o el text?

Segons un informe de la companyia InfoTrends, el 2017 es van fer 1,2 bilions de fotos, un 85% de les quals amb smartphones. Milers de fotos i vídeos s'han pres només aquesta setmana als car-rers de Catalunya que serviran per engruixir la xifra del 2019. Fer fotos ha esdevingut un joc i, alhora, una arma no violenta per constatar cops de porra i provar realitats invisibles als ulls del món. La revista Capçalera, del Col·legi de Periodistes de Catalunya, reprodueix el primer capítol del llibre Ayúdame a mirar. La biblia del reportaje gráfico, del prestigiós fotoperiodista Tino Soriano. Recullo quatre cites extraordinàries incloses en el text sobre la grandesa d'una professió -no d'una afició- no prou valorada.

La primera, d'Antonio Espejo: «Una persona veu els graons; un fotògraf es fixa en els dibuixos de l'escala». La segona, d'Alex Webb: «Per ser un bon fotògraf cal caminar vint-i-cinc hores al dia i caminar el doble que els altres». La tercera, de Larry Towell: «En quin altre treball seria possible caminar sense destí, amb una càmera de fotos al coll i armat només amb l'interès personal i els nostres propis ulls?». I l'última, la definició de fotografia d'Alberto Korda: «Una part d'història i una part de màgia».

Els tres infants deixen de jugar. El més petit recull la capseta i el gran la hi pren d'una revolada. Enfilen carrer amunt i els segueixo amb la vista fins que es perden entre l'ombra de les cases més altes. L'escena s'ha dissolt en un instant. No n'hi ha cap prova empírica, només aquestes paraules que escric en aquest migdia estranyament silenciós i que em serveixen per reivindicar la vida petita. La pedagoga Eva Bach i la professora de secundària Montse Jiménez ho diuen molt bé al llibre Mares i pares influencers: «El que farà bella la nostra vida, en darrer terme, no són tant les històries que vivim com la manera que tenim d'explicar-les. Sovint és el llenguatge el que crea la bellesa».

Dedicat a tots els i les periodistes, càmeres i fotògrafs que aquesta setmana han estat agredits als carrers de Catalunya mentre feien la seva feina.