Com era de preveure Sánchez viatja a Barcelona i no es troba amb Torra ni li agafa el telèfon, no vol ni accepta parlar-hi. Segons el és el president de «tots els espa-nyols», però només visita el seu policia ferit; els ferits per les seves policies o pels de Torra no mereixen gens la seva consideració. A més, ha hagut de fugir amb la cua entre les cames, ja que amb tota la raó del món a l'hospital l'han escridassat. Marlaska reuneix la premsa per afirmar que a Catalunya només hi ha un problema d'ordre públic i que «Espanya és una gran democràcia». Ni una paraula per a les quatre persones que han perdut un ull a conseqüència dels cops de pilota de goma, ni per a les dues que van perdre un testicle. Menys encara per als 579 ferits i els 194 detinguts que donen prova de l'important agreujament de la crisi política provocada en aquest «regne de les delícies» per la sentència del Procés. Durant una setmana, i segueix en l'actual, els carrers de Barcelona i de molts pobles de Catalunya s'han omplert de gent i càrregues policials. El dia 18 molt més del mig milió que diu la Guàrdia Urbana van marxar pacíficament i cívicament en 5 columnes de cent quilòmetres sobre la Ciutat Comtal i van parar bona part de la producció a tot Catalunya. Per als governants del Regne i els seus partits està desapareguda tota idea de resoldre de manera integradora una qüestió política i l'envergadura desborda les vies constitucionals del règim del 78: l'autodeterminació dels pobles del regne d'Espanya. No és l'únic que ja sembla trobar-se fora de les possibilitats del règim. Combatre la corrupció, evitar l'evasió fiscal, impedir l'assassinat de més dones, enfrontar la pobresa, la desocupació o garantir sanitat, educació i pensions i dependència de qualitat tampoc troben la solució en «aquesta gran democràcia» de Marlaska. No és la primera vegada que, en poc temps, la «sortida» constitucional dels conflictes es redueix a sentències, policies i cops. L'última onada de vagues contra la crisi va acabar amb trets a Airbus i 300 sindicalistes processats; les mobilitzacions del 15-M van desembocar en la Llei Mordassa; l'afany per decidir del poble de Catalunya, expressat l'1 i 3 d'octubre de fa dos anys, va acabar amb més de 900 ferits, l'aplicació de l'article 155 i una sentència judicial per sedició en què la suma de totes les condemnes ascendeix a 100 anys de presó. La pena mitjana per l'intent de cop d'estat del 23-F es va situar en 6,5 anys; la del Procés, en 8,3 anys. Com és habitual en ells, el PP i Ciutadans exigeixen més duresa, més presó, i la presidenta del govern de Madrid ja reclama prohibir manifestacions a la capital per aquest assumpte. L'última concentració, celebrada la setmana passada, es va saldar amb més de cent identificats, 12 detinguts i cops de porra a tort i dret. Mil vegades s'ha repetit a la població que «el problema nacional» és una cosa que no té res a veure amb les seves vides i que a més crea divisió. Gent treballadora tem que tot l'«embolic» acabi ajudant la dreta. La dreta escurça distàncies en enquestes, però no essencialment pels fets a Catalunya. Justament la incapacitat de Sánchez de fer alguna cosa com agafar el telèfon i prendre mesures que permetin establir les bases d'un diàleg sobre els problemes polítics que avui existeixen. O sigui, dret a decidir i amnistia. Això es el que dona ales a la dreta rància. Tothom reclama que cal construir ponts per resoldre la situació, però Sánchez, agafat al seu rei i el seu ordre, no ho vol, i això aplana el camí a l'anomenat «trifachito». De moment tenim uns ponts sòlids fora de Catalunya a partir de bases republicanes, cridant al carrer llibertat, més igualtat i més fraternitat. Aquests ponts que van començar feblement que ja hi ha a cada concentració i acció que té lloc fora de Catalunya s'han d'enfortir i mimar. Mentre que el coixí de la monarquia de Sánchez i companyes és cada vegada més discutible i està més en dubte pels ciutadans del regne, es forja la reacció en nom d'una cada vegada més inútil Constitució.
