17 de novembre de 2019
17.11.2019

La cadirade l'Albert

16.11.2019 | 23:13

Vaig tenir la sort de conèixer l'Albert Casals un estiu de fa cinc anys a La General de Berga, jo conduïa la presentació del primer llibre de l'amic, empresari i periodista Xavier Gual. L'escenari, a més de l'autor, era compartit per l'escriptor i aventurer Albert Bosch, el company i columnista de la pàgina del costat Pep Garcia, i un jove de 24 anys amb el cabell blau i cadira de rodes, que després d'aquella vetllada tindria al cap per sempre més, l'Albert. Autor de tres llibres, el darrer i més recent Els mons on a mi m'agrada viure, d'Edicions 62; ha fet la volta al món amb la seva cadira de rodes i als 18 anys ja era ambaixador de la Fundació Step by Step, que es dedica a la rehabilitació de persones amb lesions medul·lars. La darrera vegada que vaig veure l'Albert Casals va ser aquesta setmana gràcies a la imatge que s'ha fet viral i que va captar el fotoperiodista Jordi Borràs, durant el desallotjament del tall de la Jonquera; en la instantània l'Albert era a terra, separat de la seva cadira per la intervenció dels gendarmes francesos, arrossegant-se i resistint, més alçat que mai

Recordo que la mateixa nit que vaig parlar amb ell per primer cop, el protagonista de la pel·lícula Món petit de Marcel Barrena, un dels documentals més vistos i premiats de la història del cinema català, va deixar anar pel broc gros que li faria molta il·lusió poder entrar en un salt de plens de la Patum; es va fer un silenci i cap dels que érem a la taula va poder dissimular ni la mirada d'admiració, ni la certesa que al cap de pocs dies, com així va ser, veuríem l'Albert saltant al mig de la plaça de Sant Pere. El que més em va impactar era que no parava de xerrar, ho feia amb un entusiasme contagiós i clavant la mirada al fons més humà de les persones, en el que creu per damunt de tot.

No sé si en Jordi Borràs era conscient, quan va fer la foto que ha rebentat les xarxes socials, del que captava l'objectiu: una persona capacitada per superar la discapacitat que el va fer seure en una cadira als cinc anys, amb un somriure als llavis i mirada neta, ferm en la lluita per demostrar que el que dona més sentit a la pròpia supervivència és compartir les il·lusions per la llibertat, sense etiquetes, arrossegant-se si cal les vegades que faci falta, per tornar a posar-se dempeus i assolir la transformació. Per cert, el llibre d'en Xavier Gual que presentàvem aquella nit porta per títol El món no és un lloc perillós; encara que Espanya potser comença a ser-ho en alguns sentits, no hem de tenir por mentre hi plantem cara amb la convicció i la fermesa de persones com l'Albert, que continuen amb els principis intactes fins i tot, per molt necessària que alguns creguin que sigui, després de perdre la cadira... qui vulgui i pugui, que en prengui model.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit