El negociador, no sé per què aquesta paraula sempre l'associo a les pel·lícules d'atracaments amb ostatges on, en un moment donat, es recorre a l'especialista per trobar la solució perquè tot acabi be. El cert és que a la nostra vida diària constantment estem negociant, i sovint no en som ni conscients. A les botigues, a la feina, a casa, no parem de negociar. Sí que hi ha un moment, a casa, que la majoria fa un autèntic màster en negociació, que és en el moment que els fills arriben a l'adolescència, he de reconèixer que jo vaig tenir molta sort amb els fills, però al mateix temps he de dir que jo havia de ser un patiment continu per als meus pares.
L'amable lector o lectora haurà intuït que el títol de l'article no va d'assumptes familiars, sinó de la situació política del moment, ha arribat l'hora que socialistes i republicans s'han de posar a parlar seriosament.
Curiosament el punt on som ve després d'un acord entre socialistes i neocomunistes fet en 48 hores, quan, després de les anteriors eleccions, en sis mesos no va ser possible. Són molts els que no van entendre que llavors no hi hagués acord, jo soc dels que em costa d'entendre ara. Per ser clars, ja sé que les coses canvien molt ràpid, però a Europa després de la segona gran guerra no hi ha hagut cap acord entre socialistes i comunistes a excepció d'un dels governs de Mitterrand a França, on els socialistes incorporaven independents pròxims al Partit Comunista. Aquesta ha estat una decisió personal del secretari general de PSOE, al marge dels òrgans del partit, que després ha revalidat amb una consulta a la militància. No és el procediment que personalment m'hauria agradat, però és ben legítim i no hi ha res a dir. El problema d'aquest acord, igual que fa uns mesos, és que no suma la meitat més un dels diputats al Congrés, 176, xifra màgica que permet governar amb estabilitat una legislatura sencera. Per assolir aquesta xifra s'han de sumar tot un seguit de petits partits, alguns d'ells amb interessos contradictoris, i tot i així no és suficient, el que fa necessària l'abstenció dels republicans.
En aquest moment, quan els socialistes s'han tancat la porta a qualsevol altra sortida, Es-querra està en una posició de domini, Esquerra pot demanar, i molt, a canvi, però em sembla que ha sobrevalorat les seves forces. Si la negociació es planteja en els termes de l'article de Pere Aragonès a La Vanguardia de diumenge no veig possible l'acord. En aquella carta no veig enlloc els punts d'intersecció on els socialistes es puguin enganxar i d'allí tibar el fil per arribar a un acord. Se'm pot dir que Esquerra no pot demanar menys, mentre hi hagi polítics a la presó o a l'estranger, i molt possiblement tinguin raó, però tenint el comodí dels pressupostos, que aquests sí que necessiten el seu vot favorable, ho podia haver plantejat d'altra manera que li permetés verificar el compliment de l'acordat. Pel que sembla cada dia que passa, si no vols caldo dues tasses, i en lloc d'afluixar augmenten el nivell d'exigència. Soc molt conscient que la CUP i Waterloo els marquen de prop, però si no són capaços, com així sembla, de deslliurar-se'n, poc tindrem a fer.
Ja se sap que la política és l'art de fer possible els impossibles i potser en els propers dies o setmanes veurem viratges impensables. Però tal com està a hores d'ara es fan molt difícil de suposar.
Des que va començar aquest episodi he cregut que arribar a un acord per assolir la presidència del govern d'Espanya amb aquells que en volen marxar sembla una aventura massa difícil per a qualsevol polític. Algú pot imaginar una situació semblant en un altre país del nostre entorn?
