Si fem memòria des de la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro el 1992, només podem tenir una barreja de tristesa, desesperació i enuig infinit. S'hi va plantejar, als estats, impedir «una pertorbació antròpica perillosa» del clima de la Terra. Objectiu que havia d'anar garantint a través de les Conferències de les Parts (COP) que des del 1995 es reuneixen anualment. Així doncs, la reunió de Madrid serà la 25. Després de 24 cimeres del clima (COP), la que es va a inaugurar a Madrid fa la número 25, que no és poc però no és res; la Terra, però, se segueix escalfant i no afluixa en la seva escalada tèrmica. Cap de les reunions anteriors ha permès reduir una miqueta la contaminació de la terra, l'aigua, el subsòl o l'aire. A canvi, ja estem immersos en un procés de canvi climàtic que afecta de manera clara les nostres vides. Les dades són eloqüents: 36.000 milions de tones de CO2 són llançades a l'atmosfera anualment. Les persones que moren a conseqüència de la contaminació al món ja sumen oficialment 7 milions a l'any. El nombre de desplaçats per causes climàtiques és avui superior (26,4 milions, segons un informe del Parlament Europeu) a les que provoca la guerra. La concentració de partícules de CO2 que el 1990 representava 350 ppm ja arriba a les 415 ppm. En resum, las cimeres del clima són un sorollós fracàs i els seus vint i pico anys així ho testifiquen. Més que un espai per a l'organització de la imprescindible reducció dels índexs de contaminació, es tracta de reunions per veure com es pot continuar retardant la necessària i dràstica reducció en més d'un 50% de les emissions provocades pels combustibles fòssils. I la COP25 de Madrid no és diferent. De fet, la negociació sobre les quotes de drets d'emissió obre un «nou mercat» per seguir ajornant la presa de mesures a canvi de diners que els rics pagaran als pobres. Tot i això, les principals empreses del món no suporten el llenguatge de les COP. Els seus discursos, tot i que són un pal·lidíssim reflex de la realitat que es viu al carrer, els posen nerviosos.
Per a les fortunes i companyies dominants del globus, parlar de reduir emissions o haver de pagar per mantenir-les és, simplement, excessiu. Trump, fidel representant del poder dels diners, va forçar la sortida dels EUA dels acords de la COP de París; el Brasil de Bolsonaro va en el mateix sentit mentre crema l'Amazones; Austràlia i la seva importantíssima indústria minera el segueixen en el camí, i la Xina i l'Índia recelen i amenacen. El capitalisme, el sistema que domina el món, el sistema que protegeixen les lleis i els governs sotmet el planeta a tot el que hi ha (cel, terra, subsol, aigua, vida animal, vegetal o ésser humà) a una explotació implacable amb una única finalitat: fer més gran el compte corrent i el poder dels propietaris. Es produeix, es comercia, s'explota d'una manera descontrolada i incontrolable fins a la sobreproducció i les crisis que cíclicament l'acompanyen. Constitueix un sense sentit pensar que un món basat en l'explotació del treball, l'opressió de les dones, la prepotència colonial o l'abús de poder hagi de ser respectuós amb el planeta que destrossa. Per descomptat no serà l'anomenat «capitalisme verd», sinó profunds canvis anticapitalistes i ecosocials els que poden obrir la porta al futur respectuós amb el món i amb els éssers humans que l'habiten. Com fa tres mesos, quan milions de persones es van sumar a la vaga del clima, ha arribat l'hora de respondre a l'emergència climàtica amb més democràcia, amb més justícia, i amb més mobilització i coordinació entre els oprimits. No es podran canviar de dalt a baix les relacions de la humanitat amb la natura sense canviar totalment les relacions entre les persones humanes. Tenir cura de nosaltres mateixos amb la dignitat pròpia de la nostra humanitat és la condició sine qua non per tenir cura d'això al que pertanyem.
