02 de gener de 2020
02.01.2020

Aquella església

01.01.2020 | 22:24

Pensant quin podria ser el tema per iniciar la col·laboració en aquest espai d'opinió, algú em va suggerir de parlar de l'Església, no pas per ser unes dates de connotacions religioses, ans per la notícia que ha commocionat Sant Vicenç de Castellet i més enllà.

Se m'acudeixen tres experiències sobre aquesta institució.

Manresa, anys setanta. El paper que van jugar molts capellans a diferents institucions de la ciutat. Tots ells, compromesos amb les classes populars, van ajudar a formar gent culta, solidària i amb un fort arrelament a la terra. Per destacar-ne un, el que més em va impactar al final de la meva adolescència, mossèn Junyent. Vaig tenir el goig de conèixer-lo a les trobades que fèiem a la residència de capellans a la carretera de Vic. Goig que a poc a poc vaig ampliar amb admiració en anar descobrint el gran intel·lectual compromès que acompanyava la seva personalitat planera i acollidora.

Sant Vicenç de Castellet, alguna cosa va canviar. La manca de vocacions va portar el bisbat a importar un rector que ja havien fet fora d'Osona. Això va obrir un període que s'inicià el 2006 i que finalitzà el 17 de desembre passat. Tot i que el bisbat ens explica que va presentar denúncies, queda clar que durant molts anys li van fer costat, no va escoltar la comunitat catòlica de la població i va donar suport, a més, a la demanda que l'ínclit rector va interposar contra aquest diari per la publicació d'informacions (certes).

El bisbat va permetre l'espoli, l'estafa, el robatori i la seva actitud fatxa que el portà a crear i promocionar des del púlpit una llista de Plataforma per Catalu-nya a les eleccions municipals de 2011.

La irresponsabilitat de les altes instàncies va provocar situacions molt greus al si de la comunitat catòlica i greus enfrontaments amb les autoritats locals. Cap de les accions empreses per uns i altres va tenir cap resposta, fins que la comissió d'enterraments va enviar al Vaticà unes fotografies del personatge, en activitats poc adients per la seva tasca pastoral.

Aquest mes, amb el seu intent de suïcidi i posterior detenció, hem pogut contemplar, astorats, l'autèntica dimensió d'allò que la irresponsabilitat de les autoritats eclesiàstiques va permetre. Es podran restituir els objectes, els diners... però el mal que ha fet a moltes famílies no es podrà rescabalar.

Mentre això passava, el bisbat seguia amb allò que alguns també qualifiquen d'espoli, la immatriculació, entre moltes altres, de l'ermita i cementiri de Sant Pere de Vallhonesta i l'edifici de Cal Campaner. Una propietat que fa uns anys el bisbat es va autoadjudicar i fins ara, tot i reclamar-la-hi, no ha pogut aportar cap document que justifiqui que aquella esglesiola no era la capella particular de la propietat del terreny, com passa a molts altres masos de la nostra geografia.

La societat del segle XXI és lluny de ser allò que vol el bisbat de Vic. La societat és diversa i cap organització privada pot autoanomenar-se vetlladora i dipositària de la propietat col·lectiva.

Enyoro l'esperit obert, planer, culte i compromès d'aquella Església que vaig viure i conèixer a la Manresa dels anys setanta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.