03 de gener de 2020
03.01.2020

Marc Serena critica la dictadura d'Obiang

02.01.2020 | 22:00

L 'escriptor d'un país sense llibreries és el títol del documental del periodista Marc Serena sobre la realitat de Guinea Equatorial. Canvia el llibre per l'audiovisual, convençut que les imatges s'expliquen millor, però s'adona que «és frustrant que es pugui veure poc». Cineclub Manresa el va passar el 15 de desembre. Tenia ganes que es difongués, ja que universitaris i acadèmics han escrit sobre el país i se'n coneixen assumptes per Internet, com els negocis de qui va ser ministre d'Exteriors d'Espanya Moratinos, el comissari Villarejo, o la implicació de famílies catalanes com Ametller i Fèlix Millet. Ara bé, la gent del carrer no sap quina va ser l'última colònia que es va independitzar d'Espanya o si en algun país de l'Àfrica es parla castellà. No comencen de zero, en el cas de Portugal s'han fet llibres i xerrades, i tenen un canal televisiu RTP Àfrica, des del 1998, on expliquen els problemes del continent. A Serena li interessa el cinema africà i el 2015 va debutar amb Tchindas, i va ser nominat als AMMA, els Oscar africans. Els últims anys ha anat al festival de Tarifa. Arreu del món s'ha reflexionat sobre el gènere cinematogràfic del cinema postcolonial.

Com a director i guionista confia en el seu equip tècnic: Toni Espinosa, Pau de Nut, Josep Gutiérrez, Emanuele Tiziani, Verònica Font i el taller d'animadors Estampa. Els crèdits estan incomplets perquè molta gent del país que els va ajudar no hi pot sortir, ja que Obiang és un militar franquista que està en el poder des de fa 40 anys: és la dictadura més longeva del món. Fa poc, Unicef de Guinea Equatorial va donar un premi a la dona del dictador. L'escàndol real és que ningú qüestiona l'actitud d'Unicef de suport a una dictadura. El film és ple d'imatges d'Obiang, que de tan reiteratives constitueixen una realitat asfixiant i esgotadora. Els nens veuen als textos la fotografia d'Obiang en primera pàgina. La tele en fa tot el dia reportatges, sobre el seu casament. El film demostra que Obiang és molt pesat. Hi ha lleis encara vigents de l'Espanya franquista i viuen un tardo-franquisme. La Conferència Episcopal espanyola valorava la pel·lícula com «molt reiterativa i profundament antiespanyola», no fa gaires dies en fer-ne el comentari oficial. No m'ho sembla, més aviat es tracta d'un dels pocs autors polítics de literatura africana en espanyol que haurien de posar en valor. El protagonista del film, Juan Tomás Ávila Laurel, escriu en castellà, tot i dir-se Ávila per imposició colonial. Però aquí els seus llibres tampoc no es troben, tot i que Serena se'ls ha llegit tots. De tota manera Ávila és una bomba desactivada, amb llibres interessants, però que no es llegeixen ni aquí ni allà.

El que es veu al film és el paternalisme de l'antifranquisme, amb lleis on tot està controlat. En general, tampoc no se sap què passa. Hi entra poca gent, per exemple Enrique Cerezo, president de l'Atlético de Madrid, una de les persones importants del cinema espanyol, va rodar-hi la pel·lícula Los últimos de Filipinas. Cerezo té bones relacions amb Obiang, fins al punt d'assistir al casament del seu fill a Madrid. També els nord-americans poden entrar-hi sense visat. L'església dels claretians segueix tenint un peu a Guinea Equatorial i els de Vic van ser dels primers responsables en l'aculturació i espanyolització dels guineans. Marc Serena demana per entrar-hi el 2011, però li va costar uns quants anys poder rodar el film. És un país molt petit, amb controls policials arreu, on no et pots amagar. No hi ha turistes, però sí xinesos que hi fan obra pública, a canvi de petroli, i països africans que hi porten presoners a treballar-hi. Obiang no té escrúpols. Si el documental el passés TVE podria molestar-lo. Aquests dies hi ha una exposició a Guinea feta pels militars espanyols que expliquen la seva història sense tenir en compte els guineans. I una altra a l'Espai Avinyó de Barcelona: «Guinea: el franquisme colonial», on s'explica que fins al 1968 era una colònia espanyola i els equatoguineans van haver de viure dins la dictadura doblement. Fruit de la colonització també se'ls van extirpar les manifestacions socials i culturals pròpies. La gent té la visió que estem ajudant i fent un favor a l'Àfrica i que gràcies a nosaltres van sobrevivint, però la realitat és una altra, afirma encertadament Serena.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.