R es de nou al front de l'oest. El títol de la novel·la escrita per Erich Maria Remarque és ben útil per visualitzar allò que passa Ebre enllà després que s'hagi aconseguit formar un govern que ha costat Déu i ajut pactar. La història no és la mateixa, però sí que són similars els desenganys, la descoberta que tantes promeses i il·lusions acabaran sent una enganyifa. En pocs dies ja n'hi ha hagut unes quantes evidències:

De les urgències inajornables per començar a governar, s'ha passat a una parsimoniosa elaboració de l'equip de ministres, amb l'estira-i-arronsa dels socis per sumar carteres, tibar d'elàstics i el pam i pipa final de les vicepresidències. A veure què són capaços de fotre's per cara abans de dimarts, que és quan han de començar a treballar.

A aquesta banda de l'Ebre, el col·laborador necessari ha tardat poc a sentir la mosca dar-rere l'orella i no deurà tardar gaire a tenir-la al nas. El primer dia ja van haver de rebatre la primera divergència d'interpretació dels acords signats: «la taula de diàleg en cap cas és una reunió de la comissió bilateral, i la ministra Calvo faria bé de llegir-se l'acord pactat, perquè ella no va estar en l'equip negociador», van venir a dir. Ja es veurà...

I que al front de l'oest no hi ha novetat també ho delata el comportament dels partits de la dreta durant les sessions que es van necessitar per investir Pedro Sánchez. El mestre posat a diputat Joan Baldoví els va definir exactament després que els retratessin les escridassades, insults, interrupcions i exhibició de mala educació. En tot cas, allò destacable és que la violència verbal exhibida, la incitació a l'odi que es desprèn de les seves intervencions, ja ha instal·lat en l'escena pública la crispació i l'enfrontament que divideix la societat espanyola. Aquest era un patrimoni exclusiu de la societat catalana, dividida entre espanyolistes i sobiranistes. Vistos els comportaments, són imaginables els desacords familiars que es deuen haver viscut a moltes famílies espanyoles la nit de Reis, per culpa de la intolerància i la crispació en què s'ha instal·lat la governabilitat del país. Caldrà veure com gestionen la situació els mitjans que fins ara s'havien atipat de descriure Catalunya com una societat fraccionada, dividida, enfrontada, amb la convivència trencada. No podran pas amagar aquesta nova realitat, o ja veurem com se n'empesquen una altra de tan falsa com la que van fer amb Catalunya. En tot cas, allò innegable és que l'estil dels que no van saber perdre a Catalunya, Cs i PP, s'ha traslladat ara a la capital per escampar-se arreu, amb la col·laboració inestimable de l'extrema dreta recuperada oportunament per a l'ocasió. Com diuen els analistes que en saben: amb amics com aquests que el defensen a mort, no li calen enemics, a Felip de Borbó, rei d'Espanya.

La darrera constatació que res no canvia a l'oest és la negativa del poder judicial a acatar la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la immunitat de l'eurodiputat Oriol Junqueras, a qui el Parlament Europeu espera a la sessió de demà, a Estrasburg. No s'ajusta als fets, però ens va bé manllevar una altra frase cèlebre per concloure, metafòricament, que «alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca». I a l'oest, també.