Hi ha una estranya fixació en el nacionalisme espanyol, i particularment en el Partit Popular, a parlar de diners quan es tracta d'atacar els líders independentistes. Potser no ens hauria de sorprendre, atesa la ideologia que defensen, els sectors socials que representen i, de manera especial, els casos de cor-rupció que els han afectat, els més greus de la democràcia espanyola. Així i tot, crida l'atenció, per exemple, que, en la rèplica als primers discursos dels eurodiputats Puigdemont i Comín, els portaveus del PP retreguin de seguida el tema del seu presumpte «robatori». Així, Dolors Montserrat ha parlat d'uns pròfugs de la justícia espanyola que han «robat diner públic». I l'inefable González Pons ha repetit la mateixa expressió tan bon punt li ha estat possible. Naturalment, no és l'única floreta que reben els polítics sobiranistes, però sí una de les més recurrents.
L'objectiu d'aquesta fal·lera no té cap secret: es tracta de presentar els partidaris de la independència de Catalunya, no com uns idealistes que persegueixen una causa política legítima, per la qual estan disposats a passar per la presó i per l'exili, sinó com uns simples lladres del camí ral, uns facinerosos de baixa estofa, d'aquells que, així que poden, fiquen la mà a la caixa per robar, una pràctica que, justament, tants i tants polítics del PP han dut a terme sense cap mena de mania.
I com que aquí no es deixa mai cap fil sense estirar, l'aparell de l'Estat ha estat sempre amatent a convertir aquesta acusació en una persecució pura i simple. Per això, a més de les actuacions de la fiscalia i els tribunals ordinaris, ha aparegut sempre el Tribunal de Cuentas disposat a castigar els polítics independentistes amb fortes sancions econòmiques, amb la benèfica intenció de perjudicar-los no sols amb amenaces de presó més o menys llargues, sinó amb la ruïna personal més absoluta. Aquest tribunal, tot ell un paradigma d'inutilitat i de corrupció en la seva composició i en el seu funcionament, passa per alt conductes personals que sí que mereixerien la seva sanció, i en canvi no s'oblida mai d'obrir causes contra els sobiranistes catalans, des d'Artur Mas i companyia per la consulta del 9-N de l'any 2014, fins als polítics protagonistes de l'1-O del 2017. I, així, condemnes per milions d'euros han caigut i continuen caient sobre aquests dirigents del procés, que, si no fos per les caixes de solidaritat i resistència, haurien perdut tot el seu patrimoni.
Per a qui conegui una mica la història recent, tot plegat recorda amb una gran exactitud el que va succeir a l'inici del franquisme. Els republicans de tota mena que no havien fugit cap a l'exili, no sols van purgar llargues condemnes a la presó després d'uns consells de guerra ignominiosos, sinó que van ser perseguits alhora, amb tota ferocitat, per l'anomenat Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas, un jutjat civil amb evident afany recaptatori que sotmetia els adversaris del règim a un càstig addicional de caràcter econòmic. Avui, tants anys després, el Tribunal de Cuentas fa una cosa semblant.
No sembla que la crítica re-current dels diputats del PP pugui tenir gaire recorregut, i tothom sap, aquí i a Brussel·les i Estrasburg, de quin peu calcen els uns i els altres, de manera que la sortida de to apareix més que res com un exabrupte més dels molts que reben els qui s'atreveixen a atacar la unitat sagrada de la pàtria. Però la seva persistència i la seva fixació són una mica sorprenents. Llevat que s'hagin cregut allò de la gasiveria catalana i de «la pela és la pela», un tòpic que una catalana de pro com Dolors Mont-serrat hauria de ser la primera a desmentir en comptes de recór-rer-hi d'una manera tan obses-siva...
