18 de febrer de 2020
18.02.2020

Desconcert catalanista

17.02.2020 | 23:22

És realment impressionant l'allau d'opinions públiques i privades, escrites o orals, que estem vivint avui referent a la paràlisi en la qual sembla que estem enfangats dins del conflicte que tenim obert a Catalu-nya amb Espanya; històric, però amb especial virulència des del 2017.


La causa principal és, naturalment, la repressió rabiosa i ferotge de tot l'Estat profund (polític i econòmic), al qual no sembla tampoc que els demòcrates espanyols (els d'aquí i els d'allà, que a tot arreu n'hi ha) els importi gaire. Es tapen el nas, mirant cap a una altra banda i van tirant, perquè els fan la feina bruta d'evitar l'alliberament de Catalunya sense haver-se de mullar gaire. Algun tímit retret per les formes, com a màxim.


Per altra banda, el catalanisme –que és una nacionalisme defensiu i reactiu, gens supremacista, no ho oblidem!– també té diverses maneres d'enfocar la lluita i els principals partits parlamentaris en donen una prova fefaent. Tot plegat porta a un cert desconcert d'una ciutadania que no està per perdre el temps amb intrigues de partit i de palau. He llegit per alguna banda –ara no recordo on– que els dos principals líders del fets del 2017 serien els nostres De Gaulle (Puigdemont) i Mandela (Junqueras), un lluitant des de fora i l'altre purgant sacrifici des de dins, però cap dels dos acaba sent prou efectiu, amb el seu paper (volgut o sobrevingut, això no ho tinc gens clar) de motor del procés d'emancipació.


La xarxa d'entitats i partits independentistes tenen, doncs, molta feina per fer. Sobretot per reparar el cordó que els lliga amb el poble mobilitzat per la llibertat. S'ha perdut massa temps i energies per gestionar el poder –més aparent que real, més administratiu que polític– de les institucions de tall autonòmic. Per superar aquest col·lapse, fruit en bona part de les legítimes, però estèrils, intrigues de partit, aquests haurien d'haver estat més generosos amb el poble, que té més seny i capacitat d'autoorganització de la que es pensen, com s'ha demostrar a bastament.


Ja fa temps que penso –i no soc pas l'únic!– que estem massa pendents d'anar seguint els passos formals que ofereix la llei i aquesta, com s'ha comprovat, és una immensa teranyina, mancada d'imparcialitat. Qui l'ha d'aplicar és precisament jutge i part! Per això calen actituds valentes i contundents que passin olímpicament d'aquest entramat de la partitocràcia i la ideologia conservadora de la casta judicial, que no l'ha votada ningú. Faig meves, doncs, les paraules escrites per Mireia Boya al seu llibre Trencar el silenci (editorial Ara Llibres): «La meva estratègia davant la justícia sempre ha estat de ruptura. Al Tribunal Suprem he defensat els objectius polítics de l'esquerra independentista, desfiant al mateix temps el sistema judicial. [?] Contingut polític i formes, de cara endins, però també de cara enfora...». Molt ben dit!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit