Qualsevol persona mínimament qualificada que ha d'afrontar un procés de negociació és conscient que abans de començar ha de conèixer amb el màxim detall possible les opcions que cadascuna de les parts tenen si no s'arriba a cap acord; tècnicament se'n diu l'alternativa al no-acord i és útil per conèixer la necessitat de cedir de tots els implicats. I per establir amb garanties les alternatives de l'altre, cal disposar de la màxima informació i d'una dosi significativa d'intuïció i capacitat d'anàlisi. Centrat el tema en la incipient taula de diàleg entre el Govern espanyol (Pedro Sànchez) i el Govern català (l'independentisme), l'alternativa al no-acord del primer crec que s'ha d'analitzar des de dos escenaris: el curt termini (sis mesos) i el termini a partir de sis mesos. Dins dels primers sis mesos, l'alternativa al final abrupte de la negociació és complicada per a Sánchez: incapaç de mantenir una majoria estable, afrontarà unes eleccions anticipades després del fracàs de la seva ruta: mal pronòstic i pèssima alternativa. En canvi, si Sánchez supera aquest primer període i, sobretot, aprova uns pressupostos, pot allargar la legislatura un parell d'anys; i quan les exigències catalanes el portin a trencar la negociació, ho farà com el campió del diàleg pel sol fet d'haver-ho intentat sense trair el dogma constitucional. L'oposició quedarà tocada, el pronòstic electoral serà favorable i Europa l'aplaudirà amb les orelles. L'independentisme ha de tenir molt en compte aquest escenari, ja que els moviments de Sánchez fan intuir que busca temps: els seus negociadors parlen d'una negociació pausada i no es preveu cap acord rellevant inicialment. El problema per a l'independentisme és que si Sánchez supera la seva fase crítica i s'aproven els pressupostos, l'alternativa al no-acord serà, per a ell, la millor alternativa.
L'independentisme, en canvi, té millor alternativa si el no-acord es produeix ràpidament. D'una banda, si colla Sánchez amb pretensions autodeterministes aquest es veurà obligat a manifestar que no cedeix, i no cedirà. I si la taula explota prematurament, l'independentisme podrà ventar-se d'haver desarticulat l'intent de catxa espanyola. És clar que més enllà d'aquesta «victòria» la pregunta formulada inicialment segueix sense resposta: quina alternativa té l'independentisme al no-acord?
L'única arma que té l'independentisme és la determinació de la seva gent. Determinació, però, que més enllà de deixar bocabadada la comunitat internacional, no ha tingut cap altra conseqüència pràctica que la de situar el problema català a l'esfera internacional. No és poc, però és insuficient i sembla que la mobilització ha tocat sostre i difícilment pot assolir més objectius reals. Per tant, les alternatives al no-acord per a l'independentisme són dues: o seguir utilitzant la força que té amb la gent, però augmentant de grau la seva execució, o mantenir una idea mística d'Ítaca i buscar millores a l'autogovern. La primera comporta refer les performances tipus Onze de Setembre i el marxandatge propi de cada festa i centrar-se en opcions que fins ara s'han explorat tímidament: aturades de país, tancament de caixes, mobilitzacions tipus tsunami i, sobretot, la batalla d'Urquinaona. La segona significa, de facto, la renúncia a la independència per a la present generació i aparcar-la per a una millor ocasió; peix al cove. En resum: jugar-se-la a tot o res a Urquinaona o anar de pesca a Poblet. A l'independentisme li cal afinar molt el diagnòstic sobre la capacitat de sacrifici no folklòric que està disposat a fer la seva mobilitzada concurrència. I si no l'encerta, s'estavellarà estrepitosament i tot el país darrere seu.
