Abans el món es descobria pam a pam i més enllà dels límits coneguts es dibuixaven monstres. Quan els mariners sortien del mapa es posaven a tremolar perquè sembla que fa fred en allò desconegut. Amb mariners d'ara, apareixerien els monstres i els trobarien a tots d'esquena esperant-los per fer-se una selfie amb ells. La frontera, a banda de ser una línia contínua que separa països, ha explotat en mil bocins i la configuren milions de límits individuals. Si a això hi sumem que les paraules també tenen límits (la comunicació no és possible sense voluntat mútua en un clima que la permeti) el guirigall és majúscul. Tot és ple de malentesos. La gent va de bòlit i proliferen els individus que exigeixen una comunicació diàfana que els doni la raó sempre. Però, o una cosa o l'altra. La comunicació o és clara o és la que a tu t'interessa, però no les dues coses, i encara menys sempre i rapidet. Amb una heterogeneïtat tan brutal i amb individus amb voluntat d'entendre només el que els convingui darrere de la seva muralla particular, els únics discursos que poden circular sense rebre cops de roc són els que no diuen res. Hi ha tanta boira que el primer deure del periodista hauria de ser no afegint-ne més. Però no n'hi ha prou, perquè en la mesura que contribueixi a aclarir el panorama anirà fent retrocedir els monstres.
