No soc fumador, però comprenc que els estancs es mantinguin oberts per proveir de tabac la població addicta. Ben segur que, per a tot fumador, és mil vegades més suportable el confinament que l'absència d'un pessic de tabac. D'aquí que el govern ho hagi considerat un article de primera necessitat. Aquests dies també puc, si vull, comprar-me un televisor de cinquanta polzades, fer-li la permanent al gos i passar pel súper a carregar de conyac. El que no puc fer és entrar en una llibreria i triar un bon llibre per rematar tantes estones mortes. Sembla que la literatura no és un producte de primera necessitat. Puc rellegir, esclar, algun dels vells títols que ronden per casa o bé baixar al quiosc, agafar el diari i llegir-lo com si fos una novel·la. També puc passar per algun dels súpers on encara venen llibres, tot i saber que no hi trobaré cap dels títols que m'agradaria llegir, i firar-me amb un parell de novetats de l'últim Nadal. Qui em diu, però, que en sortint del supermercat no em pararà la policia i, en examinar el tiquet de la compra, em multarà perquè, entre l'import de la caixa de conyac i el centenar de rotlles de paper higiènic, hi figura el càrrec d'uns llibres, susceptibles d'espargir el virus, com en El nom de la rosa? Els llibres, com les flors, floreixen aquests dies. I és en aquests dies que els lectors tornem a les llibreries com les abelles al romaní florit. I ja no ens serveixen les flors seques i empolsinades de la primavera passada, per goig que encara facin. Volem sentir-nos tan lliures i emparats com si fóssim fumadors. El nostre tabac fa olor de paper i tinta, i encara no mata. Lamento el dia que vaig fer-me lector i no fumador. Ara, si més no, podria fumar-me un cigarret rere l'altre, tot esperant, assegut tranquil·lament davant el televisor de cinquanta polzades, amb una copa de conyac en una mà i la gosseta ben clenxinada a la falda, que un dia o altre reobrin els estancs de paper.
