Primer de tot vull dir que, a l'hora d'escriure aquest Badant, se'm fa difícil mesurar les paraules i trobar la mida justa per tal de no molestar i intentar reflexionar sense atabalar i lluny de voler ser dogmàtic.
Ja fa més de una setmana que ens vàrem veure obligats a desaccelerar, i és que la rutina habitual compartia criteris del trastorn per hiperactivitat, el trastorn per dèficit d'atenció, el subtipus hiperactiu. És un trastorn que alguns neguen que existeixi, que és un invent per medicar la canalla (quina gran paraula per anomenar els infants!). Mentre discutíem això, no dubteu que el trastorn, la disfunció, com vulgueu dir-ne, existeix. Segurament hi ha més infants diagnosticats dels que ho són i, ai las! menys del que necessitarien ser detectats i atesos. Deia que mentre perdíem el temps amb l'individu perdíem de vista que la societat, tota, anava hiperactiva (híper: per sobre, excessiu...). En general tot anava molt, segurament massa, amb presses. En sortir, de bon matí, de casa, els mitjans ja ens posaven al corrent què passava o havia passat en diferents països, ens preníem de broma les pensades? De Trump, les del seu company de perruqueria Boris, aquí he de fer un suggeriment, una nova via de recerca: trobar la relació entre el tint dels cabells i l'afectació cognitiva i productiva cerebral, segurament a causa de tenir una pell massa porosa que deixa traspassar substàncies nocives per al cervell (disculpeu la marrada discursiva); ens afartàvem de notícies catalanes, estatals, europees, esportives, culturals, pressupostàries, sobiranistes..., la necessitat d'estar actius, de no parar, i de cop i volta, una gran frenada i confinament!, i situació de crisi col·lectiva, encara que el sol continua sortint cada dia.
La hiperactivitat, com en el trastorn, no ens deixava parar (badar) l'atenció en nosaltres mateixos; el trastorn per dèficit d'atenció és força freqüent en els infants (les taxes indicatives europees el situen cap al 5% de la població infantil, els americans sempre més... de tot, el xifren en un 10%) i ens els adults disminueix cap a un 2% de la població. Els símptomes, no tots, més predominants són la dificultat per mantenir l'atenció, amb la derivada d'interferir en el comportament i un excés d'activitat. Entenc que són indicacions molt àmplies malgrat que ens permeten sospitar que la nostra Societat Occidental i Desenvolupada (?) compleix criteris de la disfunció. No hem posat gaire atenció en altres aspectes de més valor en la nostra vida i valoràvem massa aspectes superficials. Potser és hora d'anar pas a pas i tenir mirada llarga.
Com de tota situació de crisi, se n'aprèn, a veure si és veritat i es compleix la dita. Retrobem-nos, fem una pausa, meditem i fem el PEP, el Pla Estratègic Personal, mirem al nostre voltant, la família, les amistats, els amics, coneguts i saludats que deia Josep Pla, home amb criteri i suficient sarcasme per badar.
Com que la situació va per llarg, tindrem oportunitats per badar en altres aspectes i agrair l'exemple de civisme que la majoria de la ciutadania exerceix a hores d'ara. I els col·lectius en primera línia de foc, sobretot. Ànims.
