01 de abril de 2020
01.04.2020
Regió7

Dignitat i respecte

31.03.2020 | 23:20
Dignitat i respecte

Morts. Els comptem però no els veiem. Com pot ser que no estiguem tots de dol amb prop de cinquanta morts a Manresa, més de mil set-cents a Catalunya, cap a nou mil a Espanya? És probable que les coses fossin diferents si les víctimes de l'epidèmia no s'extingissin a l'interior de capes concèntriques de blindatge. Aïllades dins del box, que està aïllat dins d'un hospital que està aïllat de la resta de la ciutat. Una successió de búnquers als quals només tenen accés els sanitaris. És just i necessari que sigui d'aquesta manera, però converteix les defuncions en invisibles. Encara més perquè tampoc no hi ha sala de vetlla ni funeral obert. Restricció d'acompanyants al cementiri o al crematori.

Darrere cada mort hi ha una història que no s'explica. La majoria és gent gran, a Espanya el 85% té més de setanta anys. Les seves són històries llargues, plenes de lluites, de penes i alegries, de fills, nets germans, amics i companys. N'hi ha que han viscut la guerra, ni que fos de petits. Sis de cada deu van viure la primera postguerra, tan dura. Mirem els noms de la columna de necrològiques i podem endevinar quants dels que ens estan deixant a Catalunya van arribar-hi des d'altres terres peninsulars i es van crear el seu propi futur a pic i pala. Segur que molts d'ells, avui, són plorats per algun net independentista. Històries plenes, denses, reconeixibles, identificables, nostres, que se'n van en silenci, entre l'actualització diària de l'estadística, les protestes dels afectats per les mesures que dicten els governants, l'oportunisme dels polítics que no se'n saben estar, i la incapacitat dels relators per trobar-li el punt a aquest relat.

El dolor de no poder acompanyar el pare, l'avi, el company o companya, en aquest abrupte i odiós final del camí, ha de ser indescriptible, i l'ocultació és una fuetada afegida. Hi ha una visió macro de la crisi, que parla de xifres i de previsions, de pèrdues econòmiques i de subvencions demanades, de caiguda del PIB i d'endeutament infinit, i una visió micro, que parla de la Lluïsa, del José, de la Milagros i de l'Aureli, i d'aquells que els estimaven i s'han de quedar a casa, en el confinament forçós i necessari, menjant-se les emocions mentre li envien un adeu des del cor i la distància. Una visió micro que no pot oblidar els qui pateixen als ingressats, sobretot els greus, i que també han de passar l'angoixa de la incertesa entre les parets de la reclusió.

Aquestes persones, aquestes famílies, aquests amics i companys, aquestes vides llargues i fruitoses, es mereixen una atenció, un respecte a la seva dignitat per part de totes les persones que participen en la governació de la nau i d'aquells que tenen el privilegi i la feixuga responsabilitat de comparèixer per dictar l'ordre del dia. És un respecte a la dignitat que, de fet, ens mereixem tots els ciutadans, però les víctimes i aquells que les estimaven, més que ningú. Per ells, per tots plegats, que ningú no deixi de posar-hi el coll i que ningú no caigui en la temptació del càlcul oportunista quan adopti i expressi posicions. Avui, en l'actuació de les persones que decideixen i que influeixen de veritat, tot el que no ajuda fa nosa. Ja tindran temps de passar comptes o de presumir; ara els hem de demanar que esperin, com esperen els qui diuen, des d'una esquela: «Quan sigui possible, tots els familiars i amics celebrarem un funeral de comiat».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit