M ata la vella i la jove si pot. El nostre refranyer és molt variat i ric. N'he tret aquest que em serveix per il·lustrar com la saviesa popular no considera tradicionalment gaire positiu el mes de març, que acabem de deixar enrere. Fa d'enllaç entre l'hivern i la primavera i és força imprevisible. Enguany ens ha vingut acompanyat d'una pandèmia «coronavírica» d'àmbit global que, si ens ho haguessin dit unes quantes setmanes enrere, no ens ho hauríem cregut. Tot aturat i confinats a casa! Ben segur que quedarà aquest mes gravat en la memòria de tothom. Com ho va ser l'any 1918 per als nostres besavis i rebesavis, que van patir la pandèmia de la grip, si bé, diuen les cròniques d'aleshores, el caos (semblant a l'actual, però amb pitjors conseqüències a causa de la precarietat mèdica d'aquell moment) es va produir a l'octubre. Per tant, no estigmatitzem tampoc el mes de març. Si voleu tenir a l'abast un bon aplec de refranys us recomano L'arbre refranyer, de Grata Lectura, o bé Per què diem... L'origen de 100 dites populars, d'Albert Vidal ,editat per Albertí. Però n'hi ha un munt!
Però avui no voldria parlar d'aquesta epidèmia biològica, sinó d'una epidèmia lingüística que afecta sobretot les llengües minoritàries, entenent tanmateix que el terme «minoritari» sempre és relatiu en funció de com i amb qui fem la comparança. Acaba d'aparèixer un llibre del filòleg Pau Vidal, titulat Corregir mata (Edicions Viena), que aplega els articles més interessants i polèmics que ha escrit aquest autor darrerament. La nostra llengua, enmig de dos grans enèmics (sí, diguem-ho clarament!) -el castellà, omnipresent i antropòfag a escala peninsular, i l'anglès de la globalització-, va fent el que pot i, si bé dins d'aquest context déu n'hi do el que aguanta, té algunes actituds, teòricament protectores, que, com un bumerang, poden anar-hi en contra.
Pau Vidal mostra i critica com molt sovint la correcció excessiva i indiscriminada és una estratègia de dubtosa eficàcia per enfortir i expandir la llengua, històricament en clar retrocés. Per altra banda, aquest volum també mostra l'ofensiva antiimmersió practicada sense manies pels nous lerrouxistes de Ciutadans, que ha anat contaminant un debat que hauria de ser serè. I planteja no enganyar-nos considerant catalans aquells que no ho volen ser. Escriu en Vidal: «És català tothom qui viu i treballa a Catalunya, i té ganes de ser-ho, deia l'afegitó. Però quan algú no en té gens, de ganes. perquè la seva identitat és una altra, i per demostrar-ho està disposat a no aprendre la llengua del país, està disposat fins i tot a combatre-la, qui som nosaltres per obligar-lo a ser dels nostres? Si no vol formar part del nosaltres, vols dir que no deu ser d'ells?». Ben clar!
