La setmana passada parlàvem aquí mateix de fins a quin punt les versions cinematogràfiques de fets i personatges històrics ha deformat tradicionalment la realitat de les coses tal com van succeir o, si més no, tal com les coneixem avui per fonts segures. Voldria ara resseguir encara una mica més aquest fil, perquè aquests dies de confinament forçat ens obren la porta a lectures i pel·lícules que mai no trobàvem el moment d'abordar.

El problema va començar, de fet, amb els llibres, concretament amb l'aparició de l'anomenada «novel·la històrica» en el segle XIX. En realitat, les obres fundacionals d'aquest gènere, que tradicionalment s'associen als llibres de Walter Scott, ja donaven una visió absolutament romàntica, i per tant, desfigurada, dels fets històrics que pretenien relatar. La cosa, doncs, ja va començar malament... D'aleshores ençà, legions de lectors ens hem empassat amb una devoció inalterable una pila ingent de novel·les històriques, no solament com un entreteniment agradable i profitós, sinó com si fossin autèntics llibres d'història, aquells llibres que, pel seu to professoral i per la seva erudició, a vegades no volíem llegir perquè ens queien de les mans. Amb voluntat d'aprendre i descobrir, aquests lectors de bona fe hem donat per certes situacions i fets sovint inventats o deformats, oblidant que l'obligació d'un llibre de ficció no és pas explicar la realitat de les coses tal com van succeir, sinó crear una trama més o menys fictícia que desperti el nostre interès i la nostra emoció.

El cinema, de fet, va venir al darrere d'aquest enorme equívoc, i el va fer més gran encara, en la mesura que la popularitat i l'espectacularitat del setè art ha seduït una colla de generacions. I molta gent ha cregut a ulls clucs que les coses van passar tal com les expliquen les pel·lícules, oblidant que guionistes, productors i directors han manipulat la història com els ha convingut per tal de tenir més èxit i poder fer més taquilla. Més tard, l'esforç posterior d'alguns historiadors solvents per desfer malentesos i denunciar errors ha semblat obra d'uns quants perepunyetes obsessionats amb una dèria personal. Alguns espectadors, certament, han experimentat una sorpresa considerable, i una sensació d'estafa, quan han descobert que la pena de galeres no existia en l'època de Ben-Hur, que Mozart no va morir enverinat a mans de Salieri o que Hipàtia d'Alexandria va morir, assassinada sí, però en una edat força més avançada que la que ens mostrava l'actriu Rachel Weisz...

A vegades, la història real no és tan apassionant ni tan brillant com ens la mostren les novel·les i les pel·lícules. De fet, tota la història de les arts està dominada per la llegenda i per versions més o menys fantasioses que no s'ajusten a la realitat del que va passar. Per això hi ha tanta gent que, per centrar-nos ara en la història de les ciències, se sorprèn també de saber que ni Arquímedes va dir «Eureka» quan va sortir dels banys públics, ni la poma de Newton va caure damunt la llarga cabellera de l'il·lustre matemàtic, ni Galileu va pronunciar la cèlebre frase de l'«Eppur si muove» quan va sortir de l'interrogatori de la Inquisició... encara que totes tres situacions siguin tan versemblants amb relació al que va passar als seus protagonistes. I així fins a l'infinit.

Som crèduls per definició i necessitem pensar que tot va succeir tal com ens ho expliquen. Per no saber-ho, ni tan sols els historiadors poden donar fe de gran cosa, perquè totes les seves teories i les seves interpretacions, per saberudes que siguin, poden quedar en no-res davant l'aparició d'un document desconegut o d'una mirada diferent. És allò tan sabut de les veritats i mentides de la història, de l'art, de la literatura, una matèria fràgil que hauríem de ser capaços de no donar per feta com un dogma...