Amb la crisi del coronavirus el llenguatge quotidià s'ha omplert de paraules que fins ara es feien servir amb poca freqüència. L'adjectiu essencial, per exemple. Ara l'hem sentit mil vegades acompanyant la paraula activitat per definir aquelles feines que es consideren imprescindibles, i ha sigut com si de cop prenguéssim consciència d'allò que és vital i del que és accessori. I ha servit també, de retruc, com un reconeixement per a molta gent i una cura d'humilitat per a molta altra.
No és la primera vegada que davant alguna situació concreta em ve al cap alguna reflexió feta pel meu amic Comellas. En guardo tantes a la memòria que em donarien per escriure un llibre. Aquests dies n'he recordat una que em va fer fa molts anys, tants que no puc recordar si era durant el mandat del Jordi Valls o del Juli Sanclimens, però el seu comentari no anava lligat a cap persona sinó al seu càrrec i era absolutament intemporal. Sé que em va dir: «Pensa, Oliva, que si l'alcalde tingués la desgràcia d'haver-se d'estar mig any al llit i allò es dugués en secret, nosaltres ni ho notaríem. La ciutat seguiria funcionant igual perquè en el fons els que fan que rutlli són els que asfalten carrers, els operaris de manteniment, els de les aigües, els del gas, els administratius, la policia...». I si ara recordo aquell comentari és perquè el vaig trobar carregat de raó i perquè em va semblar extrapolable a tots els estrats polítics, des dels consells comarcals fins als més alts estaments de l'Estat. Encara més, penso que, com més anessin pujant de grau, menys els trobaríem a faltar si durant una temporada es quedessin tots al llit.
També m'ha vingut al cap, llegint la relació de les activitats que es consideren imprescindibles, una frase que resumeix l'esperit d' El Petit Príncep: «L'essencial és invisible als ulls». Ho veiem ara, quan moltes de les feines que havien estat socialment menys valorades, les més invisibles, afloren a la llista de les indispensables. Des de la gent que treballa a l'espai reclòs d'una fàbrica fins a la que ens atén als supermercats, passant pels que reparteixen diàriament mercaderies o per les persones que tenen cura de la neteja dels carrers i els hospitals. Perquè si la presidenta de la Diputació es quedés a casa ni ho notaríem, però si s'hi quedessin elles tot deixaria de funcionar. Ara és un bon temps per pensar-hi, per distingir el que és important del que no ho és tant. I per posar d'una vegada al descobert el que és essencial i el que és totalment superflu.
