De totes les dades que ens permeten copsar la dimensió de l'impacte que està tenint la pandèmia, les més colpidores són les de les residències. El nombre de morts en general es refereix a un univers de persones molt gran; les defuncions en residències afecten una fracció d'un univers petit, i és una fracció esgarrifosa. Les residències catalanes allotgen 64.000 persones; n'han mort 1.900. Es com si a Manresa hi hagués hagut 1.500 morts. Són unes magnituds esfereïdores que es completen amb 1.200 hospitalitzats. Per acabar-ho d'adobar, en molts casos ni tan sols no es pot certificar si la mort s'ha produït per coronavirus perquè no se'ls ha fet la prova. I més enllà de les xifres, hi ha la vivència humana, que és encara pitjor del que informen les dades, perquè la majoria d'aquestes persones grans han viscut el tram final de la seva malaltia soles, i han mort soles. La quantitat de dolor que ha generat aquesta situació en alguns establiments és difícilment quantificable o imaginable. La Generalitat és la responsable directa d'aquest àmbit social i n'hauria de respondre molt més profundament del que ho ha fet fins ara.
