19 de abril de 2020
19.04.2020
Regió7

Ni aire ni lliure

18.04.2020 | 23:30
Ni aire ni lliure

Ja han entrat les primeres mosques a casa. Una de grossa, negra i silenciosa, s'ha colat al menjador per la porta mig oberta de la terrassa. Ha entrat i estranyament no ha fet cap coreografia aèria per inspeccionar el terreny. Ha entrat, ha frenat en sec i s'ha quedat al vidre per la part de dins mirant cap enfora, imitant-me. Hem estat una estona, les dues, així, observant com el sol il·luminava com un triangle invertit les quatre torretes sense flors arrenglerades a la paret mitgera que separa casa meva de la del veí. Era fàcil matar la mosca. Amb un cop d'espardenya n'hi havia prou. Pam. Odio els aparells elèctrics de les terrasses d'estiu i el sorollet de descàrrega que fan quan atrapen una presa, i les mosques emprenyadores que sobrevolen els plats quan arriben les calçotades a l'aire lliure. Abans fèiem costellades. O sardinades. Ara no s'estila. Bé, aquesta primavera no es fa res que sigui a l'aire ni que sigui lliure.

Però no, no l'he mort. M'he aixecat de la cadira i li he dit a la mosca educadament que sortís i amb la mà l'he acompanyat cap a fora. No he embogit ni parlo amb els insectes. Ho he dit en veu alta per sentir-me. El meu fill petit va deixar anar a taula, l'altra nit, mentre sopàvem: «Us imagineu que, per Reis, encara som aquí?». Podíem haver-nos posat tots a riure –o a plorar- però es va fer el silenci. És aquest silenci el que volia trencar parlant amb la mosca. El silenci de les preguntes que no sé respondre. He deixat de ser una mare heroïna. No puc salvar ningú. Només soc una dona que intenta mantenir la calma per contagiar-la als que m'envolten. És l'únic virus que m'he compromès a propagar. No sé què en trauran els infants d'aquest confinament, quin record en quedarà quan siguin grans, en quin sentiment s'hauran transformat aquests mesos quan el món sigui... Com serà el món?

Jo busco en la meva infantesa un moment semblant i no el trobo. Recordo una febrada que em va impedir anar a l'escola durant unes setmanes. Els pares, de dia, em deixaven dormir al seu llit –el llit gran-, i jo estava espantada perquè veia les portes de l'armari dobles. La mare em donava suc de taronja i em deia que estigués tranquil·la, que era la febre, que ja passaria, i jo la creia. Ara hi parlo sovint per videotrucada. Estan bé, tant ella com el pare. De fet, no ens diem gran cosa. Només ens demanem com ens trobem, què dinarem avui, què fan els seus nets, i en tenim prou. Són trucades de presència. Suposo que aprenem a estimar d'aquesta manera. Sense gaires parafernàlies, ni declaracions grandiloqüents. No calen festes amb serpentines ni que la lluna sigui plena, ni que el cel estigui estrellat ni que el sol llueixi com mai en aquesta primavera estranya. En tenim prou de ser-hi i, a còpia de ser-hi, acabem sabent qui ens ensenya a estimar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.