29 de abril de 2020
29.04.2020
Regió7

L'obediència de l'endemà

28.04.2020 | 22:29
L'obediència de l'endemà

Algunes imatges de diumenge passat, amb desenes de persones saltant-se totes les precaucions, consells i normes amb l'excusa de la passejada infantil, plantegen una incògnita sobre com ens portarem els ciutadans a mesura que vagin afluixant la corda. Serem conscients que l'amenaça persisteix i persistirà fins que no es trobi una vacuna eficaç, o demostrarem que el bon comportament era per obligació? Mantindrem l'estricta disciplina de protecció individual, higiene obsessiva, distanciament i renúncia a les efusions que ens demana el cos, o abaixarem la guàrdia i començarem a fer totes aquelles coses que encara estaran desaconsellades?

No ho sabrem de veritat fins que arribi el dia, però no manquen els qui alimenten allò del «poble ingovernable», un tòpic amb grans defensors en el sector autoritari de diferents famílies polítiques. També s'escuden en els més de set-cents mil denunciats per desobediència, molts dels quals ho són a causa d'una criticada duresa policia que al seu torn es justifica pel volum estadístic que el seu zel mateix provoca i realimenta.

La disciplina social tindria garanties més sòlides si la majoria de ciutadans ens sentíssim en perill de mort. Si l'amenaça real per a quasi tots nosaltres no fos només el contagi sinó també el desenllaç fatal. Però no estic gens segur que es doni aquest estat de consciència. D'una banda, perquè no sabem quantes de les persones del nostre entorn estan infectades, i ni tan sols si ho estem nosaltres. Ignorem quin serà el resultat el dia que s'hagin fet proves a tothom, si és que arriba. Mentrestant, ens manca una veritable percepció que el nostre veí ens pot infectar. O nosaltres a ell. I d'altra banda, estem veient una relació proporcional entre edat i mortalitat. Un 86% de les víctimes espanyoles tenia més de setanta anys, segons les estadístiques del ministeri que no incorporen totes les morts a casa o en residències.

Com va explicar aquest diari, l'edat mitjana de les necrològiques a Manresa en els dies de l'epidèmia està sent idèntica a la dels mateixos dies de l'any passat. Els que tenim menys de setanta anys rebem poques notícies que hagin traspassat persones de la nostra promoció. Encara menys els que no arriben als seixanta. Quan es tracta d'un coetani, sobretot si el coneixíem, ens posem en alerta, pensem que també ens podria passar a nosaltres. Però quan l'esquela remet a la condició demogràfica de «gent gran», els que no hi pertanyen no se senten tan poderosament advertits.

Si la mitjana d'edat de les víctimes mortals del virus se situés entre els quaranta i els cinquanta anys estaríem tots tancats a casa amb pany i forrellat, ens faríem portar el menjar en capses desinfectades, i si ens toqués anar a treballar demanaríem una baixa per depressió o ens torçaríem el turmell. Si no poguéssim evitar el desplaçament, ens vestiríem d'astronautes abans de sortir. Però com que la mitjana d'edat de les defuncions se situa cap a la vuitantena, la majoria no sentim que el perill ens amenaci personalment.

Aquesta percepció afavoreix una inconsciència capaç de ser la gran aliada del virus quan s'afluixi la corda i es vagin obrint les portes de la quarantena. Caldrà que els nostres actes es moguin per la reflexió i no per la sensació. Ens haurem de guiar per un convenciment basat en la bona informació de mitjans acreditats, transparent i ben estructurada, i no en el temor a la sanció per incomplir dictats que no comprenem, perquè, si és això darrer, la temptació de fer trampa serà difícil de resistir.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.