La gestió de la pandèmia que estem vivint no para de generar literatura i més literatura. Les enquestes diuen que, a tot arreu, els ciutadans estan descontents amb els governs, que han anat a remolc de les circumstàncies i que no sempre endevinen ni les mesures més oportunes ni la forma d'aplicar-les. Però també hem de reconèixer que els ciutadans tampoc no hem estat del tot exemplars en els nostres comportaments col·lectius, i per això ens serveixen de tan poc les comparacions amb altres països on els models d'educació, de caràcter i de sociabilitat són tan diferents dels nostres. En el futur, suposant que es trobi la manera d'interpretar les dades d'una manera homogènia -cosa probablement impossible-, sí que quedarà la fredor de les xifres de víctimes, que acabaran determinant el balanç dels qui ho han fet millor que els altres. I es veurà també com se'n sortirà cada país a l'hora de tornar a una mínima normalitat i d'afrontar la crisi econòmica que ja tenim al damunt.
Per això no m'apunto gaire ni a les crítiques contínues ni a les justificacions interessades que tants articulistes posen de manifest, en funció de les seves simpaties personals i polítiques. Jo també tinc les meves, naturalment, i no em resultaria difícil fer un memorial de greuges, més o menys sagnant, envers el Govern d'Espanya, que és qui ha pres el timó de les decisions més importants. Però preferiria fer una reflexió més general, que té a veure amb el model territorial i polític que es va instal·lar entre nosaltres al final de la dictadura franquista.
El pacte constitucional del 1978 va voler donar una sortida viable a la diversitat territorial espanyola i a les aspiracions d'algunes comunitats que tenien identitat pròpia, forjada al llarg dels segles. I la fórmula va ser evitar un sistema centralista a ultrança, a la manera francesa, ja que l'existència d'aquestes anomenades nacionalitats ho feia impossible. Però com que no es volia reconèixer explícitament aquesta singularitat, es va acabar imposant el famós «café para todos», que va crear disset sistemes dotats, en major o menor grau, d'un poder i unes competències pròpies. Era l'esbós somiat del que podia haver estat un sistema federal, a la manera alemanya. Després va passar el que va passar i en l'època del president Aznar ja es va veure què podia donar de si aquest model i els seus límits.
I vet aquí que ara que ens ha caigut al damunt una situació extraordinària, hem vist amb inquietud, per si en dubtàvem, que la cultura espanyola s'havia mantingut en els seus esquemes més tradicionals, històricament parlant. No veníem d'una tradició federal i el sistema autonòmic creat el 1978 no ha aconseguit de fer assentar aquesta lògica de funcionament.
Quan ha arribat la crisi del coronavirus, la resposta ha estat tornar al model ancestral, i el pes de la tradició espanyola ha pogut molt més que l'invent que, potser, podia donar resposta al nostre problema territorial. Governats per una coalició teòricament federalista i progressista, ha estat més instintiu i més còmode tornar al model centralitzat («mando único»), el de sempre, amb invocacions buides a la unitat fictícia i amb tics tan sorprenents com el retorn al primer pla de les forces armades i de les províncies. Un ministeri que ja no tenia competències s'ha encarregat d'organitzar el confinament, la resposta sanitària i la política de compres.
L'endemà de la pandèmia res no serà igual, ja ho sabem. Però la nova situació política ens trobarà despullats i amb el problema territorial més aguditzat que mai. Ja ho estava en els darrers anys, però les decisions que s'han pres aquests dies ens tornen a un punt de partida més aviat desolador. Malaguanyat esforç.
