La gespa del parc infantil és massa alta i les herbotes s'han apoderat dels escocells dels arbres del carrer. Seguim el camí que creua un descampat ple de gramínies fins al mirador que marca el final del nostre passeig. Som a un quilòmetre de casa. El nostre límit el marca un grapat de pipiripips vermells que treuen el cap per un marge. La ciutat que vam deixar estar a corre-cuita destil·la avui soledat, abandonament. Una ventada em porta pol·len que se'm fica als ulls i em fa plorar. Tot és estrany i extremadament familiar, alhora. El meu fill petit m'agafa de la mà i es posa bé la mascareta amb l'altra amb tanta naturalitat que m'entristeix. Perquè jo voldria que no s'hi acostumés, que fos lliure del tot i per complet, però ell no sap què penso. Baixo la mirada i observo les cames que em sostenen com si no fossin meves, com si algú me les hagués deixat prestades.

Fa poc ens resistíem a donar un cop de porta, a deixar la nostra vida fora, i ara que el confinament comença a relaxar-se, que ens hem de preparar per reprendre la vida en societat, tenim por. Por d'emmalaltir. Por de patir. Por de perdre. Por d'ingressar en un hospital. Por que res sigui com era. «Sempre tinc motius / per sortir al carrer / i engrescar-me planament / amb les coses, amb la gent, / amb el sol i la natura, / amb les plantes, un ocell / o la innocència més pura / o la franquesa d'un vell. / La pàtina dels anys compareix als parter-res, / esfumant totes les pors, / dissuadint vastes esmenes. / I esmicolant pensaments / que encara sé que serveixen. / Tot és un moment. (...)», diu el poeta Miquel Trilla.

No sé com serà la meva -la nostra- vida. Només sé que amb tot el temps que he guanyat a les esperes inútils, m'he reconciliat amb el capvespre, aquella hora incerta en què mor el dia. He constatat que he viscut prou perquè totes les pel·lícules parlin de mi, que les ferides no s'esborren però que poden deixar de fer mal, que soc una mare pèssima i una mare extraordinària, que no és veritat que puc ser el que vulgui però que estaria bé que fes alguna cosa de profit amb el temps de què disposo, que no vull cuinar, que no seré alta ni rossa com somiava de petita, que la cicatriu de la meva cesària no és un tall sinó un mapa, que puc estimar de lluny però que m'agraden més les distàncies curtes, que ningú m'assegura que en una altra vida seria més feliç, que aquell dia em vaig equivocar tant que no m'ho perdonaré mai, que hi ha persones tristes que viuen en cases tristes i que no sé qui és el causant de tanta tristesa acumulada, si el color de les parets, els mobles, els cortinatges o els quadres, o bé la grisor empeltada a la sang, la pell, els cabells i les genives. Jo, que havia desitjat que aquest fos un any especial, no m'imaginava que l'encertaria tant.