Les coses com són: el Govern de Catalunya ha estat valent i coherent en proposar que la major part dels catalans continuem en arrest municipal mentre la resta de l'Estat pren cerveses i orxates a les terrasses. Ha estat valent en prescindir del malestar que aquesta duresa provoqui en els empresaris que no faran caixa la setmana que ve i en els ciutadans que comptem els dies i mai no sabem quants en falten. Ha estat coherent en mantenir la intransigència dels primers dies de la crisi, quan el president Quim Torra demanava a l'Estat que tanqués el perímetre català com ell havia tancat la Conca d'Òdena, i després s'oposava a aixecar l'aturada forçosa de la indústria no essencial.
I, en contra del que sembli, el Govern -via Rufián i Borràs- també ha estat coherent quan ha votat al Congrés contra l'estat d'alarma, tot i que li és necessari per mantenir les restriccions a la mobilitat. Les característiques d'aquest Govern permeten esperar-ne dues menes de coherència: una de cara endins i una altra en les relacions amb l'Estat, que considera relacions internacionals. Als governants se'ls demana que dins de casa, amb la seva gent, no facin jocs de mans ni enredin els ciutadans amb canvis imprevistos i inexplicables de direcció, però també s'espera que siguin despietats en les relacions exteriors i enredin qui faci falta pel bé dels interessos nacionals. Com va dir un primer ministre britànic al segle XIX, en la diplomàcia no hi ha amics ni enemics permanents, només és permanent l'interès nacional. En la política interior l'objecte de l'actuació és «nosaltres», mentre que la política exterior tracta amb «ells»; l'atractiva formulació que tot el món és un gran «nosaltres» només la fa seva una petita part de l'ofici polític. La principal diferència entre independentistes i unionistes és que els primers veuen Espanya com un «ells», i els segons, com un «nosaltres».
De manera que el Govern de la Generalitat ha estat valent i ha proposat al ministeri que només la província de Tarragona -perdó, les regions del Camp de Tar-ragona i les Terres de l'Ebre- i l'Alt Pirineu i Aran -inclosa la Cerdanya, ben sencera- passin a la fase 1, la que permet buscar una terrassa per prendre unes canyes, moure'ns per tota la província (o regió sanitària), organitzar festes a casa dels amics si no passem de deu de colla, i anar a comprar sense cita prèvia i emprovar-nos la roba (encara que el botiguer, després, l'hagi de desinfectar). A la resta haurem d'esperar per assaborir aquest bocí de cel, que és poc però és molt venint d'on venim.
El canvi de la província per la regió ja significava que els del Bages no podríem anar a olorar el mar fins a final de juny com a màxim d'hora; ara els de Manresa no podrem ni tan sols viatjar a Montserrat amb quatre dins del cotxe, encara que els de Tortosa puguin fer-ho a Sant Carles de la Ràpita per menjar musclos. Estarem uns quants dies més donant voltes a peu pel quilòmetre, excepte els del xandall, que poden arribar més lluny.
Es veu que no ens hem portat prou bé i per aquí hi ha hagut massa contagis i massa defuncions. Estem avisats: fins que no s'aplanin les corbes ens mantindran en arrest municipal. Quan vegin una colla que van junts sense mascareta els hi poden retreure. El que ens passa és culpa nostra perquè la decisió l'ha presa la Generalitat i aquesta mai no té culpa de res, ja que sens pecat fou concebuda. A veure què diuen ara els del ministeri. Si jo fos d'ells, no m'hi ficaria. Que els catalans ens volem confitar una setmana més? Doncs foc molt suau i que no arribi a bullir.
