La crisi sanitària ha obligat a fixar dues prioritats essencials. La primera, òbviament, contenir i reduir l'impacte sobre la salut, un objectiu en el qual sembla que ara es comença a reeixir tot i que les xifres de víctimes mortals són esgarrifoses. Repetim: un sol mort ja hauria estat una tragèdia; desenes de milers, una atrocitat. La segona és mantenir l'estructura econòmica, un repte sobre el qual hi ha molts més interrogants que respostes. En aquest sentit, tots els esforços de les administracions tant de Madrid com de la Generalitat són pocs, i caldrà que tots plegats demostrin que el sou que cobren se'l mereixen, perquè són molts els que tot i haver-se merescut el sou pel treball en aquests temps intempestius encara han de cobrar-lo. Compromís, per tant, i reciprocitat. Absorbits per aquests dos objectius, n'estan deixant d'altres de banda, potser no tan urgents, però a la llarga tant o més imprescindibles: educació i cultura. Cal ja un pla definit i detallat sobre la represa educativa i que interpel·li tots i cadascun dels alumnes d'aquest país. Els nostres estudiants estan perdent un any crucial de la seva vida i això tindrà un cost incalculable. Cultura: podem sortir d'aquesta crisi més pobres, més feliços o més miserables però de cap manera en podem sortir més acrítics, més simples i més rucs.
