Les imatges que ens ofereix la televisió en aquests dies de desescalada inviten, ara que ens vaga de fer-ho, a reflexionar sobre els nostres comportaments col·lectius. Les autoritats donen una colla d'instruccions, a vegades de manera confusa i contradictòria, per tal que els ciutadans les obeïm. I la gent, què fa la gent? Doncs hi ha de tot, i això convida també a reflexions malenconioses. Veiem, per exemple, les platges de Barcelona plenes de gom a gom, quan ens diuen que només s'hi poden atansar els qui viuen a un quilòmetre a la rodona. I veiem gent que es banya i pren el sol, dues coses prohibides de manera expressa. Ens fa alegria veure la gent omplint les terrasses dels bars, i admirem els titulars del negoci que s'han pres la molèstia de separar les taules de manera adequada..., però és evident que aquells grups de gent que comparteixen la mateixa taula no guarden les distàncies de seguretat. Per no parlar de les mascaretes, és clar, ara que seran obligatòries.
En fi, la nòmina dels que se salten les instruccions a la torera és molt llarga, francament. I aquesta imatge, que és una evidència absoluta per a tothom que ho vulgui veure -autoritats incloses-, ens recorda altres moments en què ens avergonyim de les baixes cotes de civisme amb què topem tantes vegades. Personalment, ho veig reflectit cada any en la matinada del dia de Sant Joan, quan les màquines que netegen les platges s'emporten les tones de porqueria que la gent hi ha deixat. És un espectacle desolador, que fa arrossegar per terra la moral dels ingenus que es molesten a collir de terra algun paper...
Hi ha una generació de ciutadans d'aquest país que això ho portem malament, ho confesso. Ens havien educat en aquella urbanitat exquisida que es volia emmirallar en els països del nord, de gent neta i endreçada. Havíem viatjat a l'estranger de ben joves i ens havíem admirat de veure aquell ciutadà que comprava el diari i deixava una moneda a la màquina expenedora. I vam creure amb innocència que, algun dia, aquest país seria igual, quan visquéssim en democràcia i les noves generacions haguessin estat educades en el nou model educatiu que somiàvem. S'acabarien els papers per terra, les cagarades de gos i les escopinades, de la mateixa manera que augmentaria la bona educació i el respecte a les coses del comú.
Ja fa dies que ens vam desenganyar, és clar, entre altres coses perquè ja vam descobrir ben aviat que a Amsterdam tothom pagava el bitllet de l'autobús i que a Roma no el pagava ningú: i tots dos eren països més avançats que el nostre i governats en sistemes democràtics. El desengany definitiu va venir el dia que vam entendre que el progrés econòmic i cultural no comportava necessàriament aquella bona educació per la qual havíem somiat.
I ara ho tornem a constatar, per si calia. Vivim en una situació excepcional i, una vegada més, els ciutadans d'aquest país -llatí però tanmateix avançat- es divideixen com sempre en dos grups: els que segueixen fil per randa les instruccions de les autoritats i els que se les salten sense cap mena de mania. Hi ha qui compleix horaris, fases i distàncies amb una prudència escrupolosa; i hi ha qui pensa que tot això són ruqueries i que aquestes normes no estan fetes per a ells. I aquest és el país que tenim, sense que el pas dels anys sembli canviar l'estat de les coses.
Només hi ha un problema, nostàlgies al marge: els ximples i els desobedients multipliquen els contagis, que no distingeixen entre els qui compleixen i els qui no. I això no implica només un país més brut o més impresentable, sinó un índex de malalts molt superior. Poca broma, doncs.
