Les famílies que els mesos de març i abril han perdut els seus pares o avis per la pandèmia de la Covid-19 encara no han pogut fer el comiat habitual. En una ciutat com Igualada, on la pandèmia ha estat especialment severa, aquest dolor se sent a pràcticament totes les cases, com ahir em recordava una periodista de la zona. «No estem en cap normalitat, ni en la fase 1, ni en la que sigui, perquè les famílies necessitem dir adeu als nostres», m'assegurava. No és normal la vida post-Covid-19. No ho és en aquests sentiments que encara no han paït el dolor, ni en una infinitat de situacions que vivim amb desconcert. No entenem per què quan hi ha hagut mesures per protegir-nos tampoc no ens hem pogut acomiadar dels nostres. Però no entenem per què no ajustem els protocols a les dades que ja tenim, o per què no es poden utilitzar les piscines, o qui resoldrà que alguns alumnes no puguin acabar el grau pendents de les pràctiques a empresa, o que se'ns permeti anar a fer la cervesa a qualsevol hora i no puguem caminar fora del nostre horari, o que a la Cerdanya i l'Alt Urgell reprenguin l'activitat a les autoescoles, però que no tinguin examinadors, o que dilluns enviem els nens a escola i els mestres no sàpiguen com fer-ho per mantenir un procés educatiu sense interès educatiu. No és normal.
