Encara avui, a molts dels nostres pobles es manté la tradició de les esqueles que, penjades en cartelleres de l'espai públic, fan saber a tothom la mort d'un conciutadà i el dia, hora i lloc del seu funeral. Al meu poble, la majoria contenen la foto del difunt. Jo les acostumo a mirar i em sap greu quan no hi apareix la imatge. Hi haurà qui li semblarà que això que dic entra en el camp de la xafarderia o, fins i tot, en l'àmbit de la morbositat. Res més lluny de la realitat. Qui no se senti arrelat al seu poble, segur que no té aquesta sensació. Però jo m'hi sento. I tot i que en el meu, que s'ha fet gran, ja no és veritat allò que «ens coneixem tots», sí que és cert que molts ens reconeixem de vista. Els uns formem part del paisatge dels altres, però en molts casos no lliguem cara i nom. Per això, les esqueles sense rostre acaben sent mig anònimes, i em sap greu no saber qui ja no forma part d'aquesta col·lectivitat que és poble. Si això em sap greu, imagineu-vos el que suposa que, durant setmanes, desenes de convilatans (cadascú els seus) hagin anat marxant d'aquest món i del nostre entorn enmig de silencis gairebé absoluts. Mitjans com aquest que tenen a les mans n'hem salvaguardat els noms en les necrològiques diàries. Però hi ha rostres que ignoro que han marxat del meu paisatge. I fereix, perquè en els pobles compartim un íntim dol conciutadà.
