El confinament no només ha suposat un abans i un després en la percepció dels nostres habitatges, sinó que també ha posat en crisi els nostres barris i ciutats. El fenomen urbà es basa en els intercanvis, i el confinament ha provocat un funcionament anòmal del seu ritme vital, durant el qual qualsevol contacte s'ha convertit en quelcom perillós. Aquesta situació inèdita ha reduït les nostres mobilitats al mínim i ha posat damunt la taula la crisi ambiental o temes tan bàsics com l'aprovisionament de les llars. L'isolament de la població envellida o la dependència de les famílies amb infants per poder executar una hipotètica conciliació laboral són altres aspectes que s'han posat de manifest.

Davant d'aquest panorama, les ciutats mitjanes han respost a la nova situació amb una manifesta resiliència.

Hem pogut solucionar la compra amb comoditat i el petit comerç i productors s'han organitzat per obrir els matins i portar comandes a les tardes. Ens hem organitzat per cuidar les persones més vulnerables. I en el moment de poder gaudir de l'exterior, hem accedit fàcilment a espais naturals en el radi d'1 km, com ara els recorreguts de l'Anella Verda, en el cas de Manresa.

Ciutats on és fàcil arribar a tot arreu a peu i que gaudeixen de serveis. Ciutats on el paisatge obert és perceptible des de tots els barris. Ciutats diverses, on és possible desenvolupar la nostra vida quotidiana, des de la infància fins a la vellesa, sense estràs ni escarafalls. Ciutats que, amb l'emergència del teletreball, de ben segur han de jugar un paper clau en el reequilibri territorial.

En els darrers anys, hem vist el naixement de diverses iniciatives que busquen empoderar la ciutadania des del reconeixement d'aquesta escala local. Iniciatives que totes elles indaguen en societats més sostenibles, solidàries, sobiranes. Al mateix temps, però, també hem vist com han augmentat les desigualtats socials, desigualtats que es traslladen en els nostres espais.

Quan ens desconfinem definitivament, ens trobarem un carrer que espera tornar a bategar. Tot i això, podrem evitar caure en models que per mimesi de les grans conurbacions posen en perill l'equilibri de les ciutats mitjanes? Sabrem posar en valor, per exemple, que podem fàcilment desplaçar-nos a peu? Sabrem pensar en els altres en un context menys evident?

Potser continuarem tancats en els nostres vehicles, amb uns espais públics cada cop més buits de contingut i plens de fum. Potser, després d'aquest període de reflexió, serem capcaços d'entomar el repte col·lectiu de sostenibilitat i cooperació que ens planteja aquesta crisi sanitària. Respostes que, com tantes altres, resideixen en la ciutadania.