Unes 19.000 persones que vivien en residències de gent gran han mort per la covid-19. Això vol dir que més del 70% de les morts oficialment reconegudes a Espanya s'han produït dins d'aquests equipaments. No hi ha cap altre país europeu que arribi a aquestes xifres, si més no segons les dades oficialment reconegudes.

Com ja he manifestat en anteriors ocasions des d'aquests mateixa columna d'opinió, el sistema d'atenció a la dependència al nostre país ha fet fallida davant de la covid-19. És la crisi d'un model que tenia com a única característica clara el fet de calia que fos el més barat possible, encara que fos a base de la precarietat en les condicions de treball i d'atenció a les persones.

En un article anterior (Regió7, 6 de juny) he comentat algunes bases sobre les quals s'hauria de construir un model alternatiu. Avui vull fer referència a una de les que més consens desperta entre tots els gestors i responsables del serveis que configuren el sistema: la inajornable necessitat d'abordar de manera efectiva la construcció de mecanismes de coordinació sociosanitària, tal com preveu, d'altra banda, la Llei de Dependència vigent i que no s'han posat en marxa mai, malgrat alguns intents, des que va entrar en vigor (art. 11.1.c de la llei 39/2006).

El primer pas per avançar és que les administracions central i autonòmiques, en aplicació dels seus respectius marcs competencials, i en col·laboració amb el conjunt dels actors socials i polítics implicats en la gestió del sistema, promoguin un acord de condicions bàsiques comunes a tot l'Estat que permeti garantir un marc de coordinació social i sanitària estable que garanteixi la continuïtat assistencial de les persones en situació de dependència, la qualitat de l'ocupació de les persones que treballen en aquest sector i la continuïtat de l'activitat econòmica i de les inversions que genera.

Una d'aquestes condicions bàsiques comunes hauria de ser la creació d'unitats de coordinació en l'àmbit de regió sanitària, formades per responsables de l'atenció primària, l'atenció sociosanitària, l'atenció hospitalària i els organismes responsables de la provisió de les prestacions de dependència, amb mecanisme de comunicació efectiva amb les empreses i entitats proveïdores concertades de la xarxa pública. Serien funcions d'aquestes comissions de coordinació la supervisió dels protocols d'atenció establerts per l'autoritat sanitària a les persones en situació de dependència; l'auditoria dels recursos sanitaris i socials en l'àmbit de cada territori; l'activació de protocols específics en cas de rebrots de covid-19; la elaboració de protocol clars de derivació de persones depenents cap als centres sanitaris, etc.

Aquest primer pas que és urgent i inajornable abans que nous rebrots posin el sistema a la vora del col·lapse un altre cop, hauria de portar a mitjà termini a la constitució d'un model de coordinació permanent entre els serveis d'atenció a la dependència i els serveis públics de salut, que tingui com a objectiu garantir l'atenció integral mitjançant la continuïtat dels diferents nivells d'atenció i cura que cada àmbit específic ofereix, d'acord amb els principis d'integritat i interdisciplinarietat, en un marc de finançament adequat i suficient.

Hi ha molta feina per fer. Qui s'hi apunta?